Classificat com a: 2n cicle de música per a cobla a l'Auditori, Últims esdeveniments
El dissabte 23 de gener es va tancar el Segon Cicle de Música per a Cobla a l’Auditori amb un concert dedicat als joves valors. Vam convidar a la directora Marta Carretón, originària del País Basc, directora assistent de la Banda Municipal de Barcelona perquè es fes càrrec de la direcció de les diverses obres que integraven el programa del concert, totes elles de compositors contemporanis: Les sardanes El codolar de Josep Coll Ferrando, Sentor de Balada de Jordi Molina, Itineraris de Víctor Cordero, La primera volada d’Ultano Gómez, Quan els ulls es tanquen de Jordi Feliu, Flor d’albat d’Albert Carbonell i Cançó de bressol a la mare absent de Joan Josep Blay; i les obres de format lliure La fantasia del Ges de Pitu Chamorro, el Concert per a clarinet núm. 2 de Sergi Casanelles, Babel de Jesús Ventura i el clàssic Akelarre de Francesc Cassú.
El Concert per a clarinet núm. 2 de Casanelles es va interpretar per primera vegada en públic. El solista va ser un altre jove valor: el clarinetista Miquel Ramos i Salvadó, de només 21 anys, estudiant de l’ESMuC.
Abans de començar el concert, però, la Cobla Sant Jordi li teníem una sorpresa preparada al nostre representant, Josep Antoni Sánchez, que deixa la representació de la cobla després de 26 anys de dedicació absoluta. La sorpresa no va poder ser completa, ja que li va arribar una circular dels diversos actes del conseller de cultura Joan Manuel Tresserras via e-mail, on hi figurava la seva participació al darrer concert del cicle per a Música per a Cobla a l’Auditori, on es faria un petit homenatge a Josep Antoni Sánchez.
Malgrat aquest petit fiasco, poc s’imaginava en Josep Antoni fins a quin punt l’havíem enganyat entre tots plegats: Al conseller l’acompanyaven el director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya, Ramon Fontdevila, el director general de l’Auditori, Joan Oller i el carismàtic i prestigiós pianista i compositor Albert Guinovart, el qual ha col·laborat en diverses ocasions amb la cobla Sant Jordi i que es va fer càrrec d’obrir els parlaments, amb unes emotives paraules que van emocionar l’homenatjat Josep Antoni.
L’Oriol Gibert, el qual agafarà el relleu de les tasques de representant de la cobla, també es va apropar al micròfon per dirigir unes paraules de reconeixement a la bona feina que ha fet el Josep Antoni durant aquests 26 anys, així com també ho va fer el Pep Moliner, membre més antic de la cobla després del mateix Josep Antoni.
La Rut Martínez es va fer càrrec de la presentació i organització de l’acte, així com de fer-li entrega d’una caixa que contenia un munt d’escrits que van arribar des de diverses entitats sardanistes, ex-components de la cobla, directors musicals i d’altres cobles que es van voler afegir al reconeixement del nostre representant. D’entre les cartes rebudes, la Rut va escollir-ne algunes d’especialment emotives per llegir-ne un fragment en veu alta.
Finalment, es va entregar al Josep Antoni un ram de mimoses i se li va dedicar un candorós aplaudiment per part de tots els presents a la sala Oriol Martorell de l’Auditori.
El conseller de cultura J.M. Tresserras va tancar el petit homenatge i es va procedir al concert.
***
Les sorpreses, però, no s’havien acabat. Després del concert, un a un, els músics de la Sant Jordi ens vam anar acomiadant “fins demà”, ja que teníem una ballada de sardanes l’endemà al matí, al parc de l’escorxador. Alguns ens vam quedar, com fem sovint, a saludar als coneguts que ens venen a rebre a la sortida de músics de l’Auditori o als que s’esperen a la sortida de la sala. Poc a poc, però, vam anar desfilant, però no pas cap a casa, sinó cap a un bar situat al xamfrà del carrer Casp amb Lepant, on esperàvem al Josep Antoni. Ell quasi s’havia quedat sol, i el Pep el va quasi arrossegar “a prendre algo”. Es van dirigir cap al lloc esmentat i… sorpresa!! Allà l’esperàvem els companys de la cobla, tota una colla d’amics i també el seu company, el Pepe, que l’havia ben enredat, marxant esperitat de l’Auditori dient-li que se n’havia d’anar a treballar. Allà vam acabar de celebrar l’esdeveniment i, quan semblava que ja estava tot fet, va entrar per la porta, davant d’un incrèdul Josep Antoni, el Joan Albert Amargós, que es va afegir a la festa per culminar aquest merescut homenatge.
Una vegada més, Josep Antoni: moltíssimes gràcies per la teva dedicació!
Fotografia: Francesc Botet
Classificat com a: 2n cicle de música per a cobla a l'Auditori
Barcelona, L’Auditori. Sala Oriol Martorell.
El passat diumenge 19 de desembre, a aquest emblemàtic escenari, la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, va oferir el tercer concert del 2n Cicle de Música per a Cobla a l’Auditori que, en aquesta ocasió, estava dedicat als instruments solistes de la cobla.
A la mitja part del concert es presentaria la nova Associació Musical Manuel Oltra (AMMO) i el seu primer fruit: el disc de sardanes Tribut a Manuel Oltra, produït per la cobla Sant Jordi amb segell discogràfic propi: SJ Produccions.
L’Oriol Gibert es va encarregar de presentar la nova associació i de dirigir unes paraules en reconeixement de la figura del mestre Oltra, el qual va fer acte de presència al concert i es va dirigir, també, al públic amb unes breus paraules plenes de modèstia i gratitud.
Emmarcant el programa per a instruments solistes vam interpretar dues obres de l’homenatjat mestre Oltra: Variacions per a infants per obrir el concert i Montmagastre per tancar-lo.
Les obres solistes interpretades van ser Hylda, de Josep Reynaud, per a trompeta solista per part de Carles Herruz, amb arranjament per a cobla de Jordi León.
El nostre contrabaixista Joan Druguet va interpretar En Cacaliu, sardana de Joaquim Serra, obligada de contrabaix.
Marc Timón readaptava una obra seva, de tres moviments, -original per a violí i orquestra i que ja havia adaptat per a trompeta i cobla- per a tible i cobla. Ell mateix es va fer càrrec d’interpretar la part solista amb el tible.
Iniciant la segona part, Pep Moliner va recuperar una sardana de Josep Blanch Reynald, obligada de fiscorn, que havia caigut en l’oblit: Marramaus.
Una altra de les obres més esperades era, sens dubte, la Romança de Joan Lluís Moraleda, per a tenora solista. L’autor la va escriure pel gran intèrpret de tenora Jaume Vilà. En aquesta ocasió va ser interpretada pel nostre tenora solista, Enric Ortí, que va ser molt aplaudit també pel mateix Moraleda, que va assistir al concert.
Per finalitzar les obres solistes Xavi Torrent
interpretava Le merle blanc, polca per a flabiol i cobla, amb arranjament i cadència de Jordi León.
Fotografia: Francesc Botet
Classificat com a: 2n cicle de música per a cobla a l'Auditori
El diumenge 15 de novembre va tenir lloc el Memorial Joaquim Serra, aquesta vegada inclòs dins del 2n cicle de Música per a Cobla a l’Auditori, amb les cobles Mediterrània i Sant Jordi – Ciutat de Barcelona.
Com és habitual, pel Memorial es solen estrenar obres de música per a cobla que l’Associació Músics per la Cobla encarrega a diversos compositors, hagin escrit o no per a cobla. Aquesta vegada, dos dels compositors escollits provenien de l’altra banda de l’oceà Atlàntic, concretament, dels Estats Units: Kevin Kaska i Louis Stewart.
Va ser el nostre compositor i tible Marc Timón qui va posar en contacte a Jesús Ventura i Josep Maria Serracant, de Músics per la Cobla, amb els compositors Nord-americans. Concretament amb Kaska, amb qui ja es coneixien i que, a la vegada, es va posar en contacte amb el seu mestre, Stewart, per endinsar-se en aquesta primera experiència com a compositors de música per a cobla, una formació que ni tan sols coneixien.
Amb tres assajos vam muntar la Rhapsody for Cobla de Kaska i Symposium for Piano and Cobla d’Stewart. El mateix Stewart s’encarregava d’interpretar al piano, com a solista, la seva pròpia composició, mentre que Kaska es feia càrrec de la direcció d’ambdues obres. Tots dos van mostrar-se molt satisfets amb el resultat si bé, en un principi, els va sobtar la forta sonoritat de la cobla, sobretot la dels seus instruments de canya.
El Symposium d’Stewart és una obra de curta durada i minimalista, una mica a l’estil del seu compatriota Steve Reich, com el mateix Stewart confessava en una entrevista al Nydia, amb un caràcter marcadament Nord-americà. La Rhapsody for Cobla de Kaska ens transportava, potser, als escenaris de Hollywood.
Ambdós compositors van coincidir en considerar que la música per a cobla seria molt ben rebuda als Estats Units i que la cobla és una formació que cal tenir en compte i que s’hauria d’exportar fora del nostre país.
El dia del concert les coses van funcionar bé i el nombrós públic que va poder gaudir d’aquesta nova música, va acollir amb entusiasme la música americana interpretada amb els nostres instruments.
No cal dir que per a nosaltres va ser una molt grata experiència que desitgem que tingui continuïtat en el futur i que no es quedi, una vegada més, en una anècdota passatgera. L’únic que lamentem és que faci falta que dos Nord-americans importin la seva música a la nostra formació més característica perquè se’n faci ressò als mitjans de comunicació. Va sent hora que la cobla i la nostra música surti de l’armari d’una vegada per sempre.
La Mediterrània, al seu temps, va estrenar una obra de Josep Padró: El plor d’Àfrica, per a violí (Ariadna Padró) i cobla, que va dirigir Bernat Castillejo.
A banda de les estrenes, la cobla Sant Jordi vam interpretar la sardana Balada mediterrània de Rafael Ferrer; i la Mediterrània El Xicarró de Joaquim Serra, Delectació de Josep Serra i Ofrena de Josep Maria Ruera.
A dues cobles vam interpretar la suite en quatre moviments Les Guilleries d’Eduard Martí i Teixidor i la sardana Sincerament Eduard d’Enric Ortí.
El concert va comptar amb l’assistència de Joaquima Serra, Quimeta, filla del compositor al qual es recorda any rera any amb aquest concert que se li fa en memòria i agraïment pel seu llegat musical tan estretament vinculat al món de la cobla.
Fotografia: Francesc Botet
Classificat com a: Últims esdeveniments
Durant els actes de la Festa major de Sant Martirià, de Banyoles, el diumenge 25 d’octubre es va celebrar, com cada any, la ja tradicional Competència de Cobles Grans amb les cobles La Principal de La Bisbal, Ciutat de Girona, Selvatana i Sant Jordi – Ciutat de Barcelona a la Plaça Major de la capital del Pla de l’Estany.
La Sant Jordi veníem amb el temps just: havíem fet una ballada a l’Avinguda Mistral de Barcelona i, després de dinar amb un embut, vam fer cap a Banyoles. Vam arribar tots a la mateixa hora, si fa o no fa, a dos quarts i mig de cinc. La dificultat de trobar aparcament, però, ens va fer perdre un temps decisiu per no arribar, finalment, a les cinc de la tarda a la Plaça Major, on havíem d’iniciar, justament, la Competència d’aquest any.
L’acte va començar, però, puntual amb La Principal de La Bisbal, després de les presentacions pertinents a càrrec de Jaume Nonell des de la tarima alçada per aquest efecte. Poc a poc, arribàvem els músics de La Sant Jordi, amb cara de velocitat i mono de cafeïna i ens enfilàvem –literalment- per l’escala que accedia a la nostra tarima ubicada a un dels quatre cantons de la plaça, just al davant d’una de les magnífiques arcades que la volten i que li donen aquesta majestuositat característica.
S’iniciava, doncs, la ronda de les sardanes per escoltar. Dos curts i dos llargs de tiratge. Nosaltres vam tocar els darrers, posició que mantindríem al llarg de la tarda. Ho vam fer interpretant l’última composició de l’Enric Ortí: Avi Botet, que va ser molt aplaudida.
La segona ronda la constituïen, integralment, quatre sardanes de Martirià Font, el qual va fer acte de presència a aquest acte cultural. Nosaltres vam interpretar l’Encís dels Boixets que, no obstant, no va encisar a prou balladors com per guanyar la ronda.
Arribava un dels moments de màxima expectació de la tarda: la ronda de sardanes obligades. Acabades de desempolsinar després de la quarantena, vam tornar a lluir les partitures de El tutut de l’avi de Ricard Viladesau, obligada de tenora, que havíem re-estrenat, com qui diu, la setmana anterior al Gran Aplec de Tardor. L’Enric, novament, en va fer una interpretació espectacular que va aixecar una ovació que hauria foragitat el mateix Monstre de Banyoles si rondés encara per les contrades. Com no podia ser d’altra manera, la Sant Jordi vam oferir la repetició de la sardana que, ara sí, va guanyar a les urnes.
Quedava la ronda de sardanes balladores. Vam apostar per un altre dels compositors de la nostra cobla: Marc Timón, dedicada a l’Erik i l’Alba de Castellfollit. Tot i ser la sardana més balladora d’aquest jove compositor – i a fe que és balladora – va despertar només l’entusiasme d’uns pocs incondicionals. La ronda no se la va emportar, com segurament molts esperaven, la cobla Selvatana, que no es cansa d’interpretar – ni el públic de ballar – Al·legoria de Josep Maria Albertí i Busquets, any rera any, sinó que, aquesta vegada, va triomfar La Principal de La Bisbal amb Dos de l’Empordà de Francesc Mas Ros. Al·legoria clama venjança. El seu retorn, l’any vinent, pot ser terrible… ja us podeu anar preparant…
Com ja és tradicional, també, vam interpretar Somni de Manuel Saderra i Puigferrer per acomiadar-nos de la Competència de Cobles. Ho vam fer dirigits pel mestre Jesús Santaliestra, enfilat dalt d’una tarima al centre de la Plaça Major. Aquesta sardana es toca sencera, tot i que aquest any, només hi va haver un contrapunt, i cada cobla interpreta un curt o un llarg, de manera alternada amb les altres cobles, de manera que, entre totes, es toquen totes les tirades i, totes quatre cobles juntes, l’últim llarg.
Per acabar, totes les cobles a la vegada repetim un curt i un llarg de la sardana, mentre els sardanistes encenen bengales i ballen la sardana omplint la Plaça Major. Els músics a penes si distingíem el director, entre tanta espurna. Feia goig de veure, des de dalt de la tarima.
Donat l’acte per acabat, els músics vam baixar de nou i vam encetar la tortada de Banyoles que l’Enric Ortí havia guanyat amb l’obligada i que ens va oferir a tots els companys de la cobla, que vam poder degustar aquesta delícia de la pastisseria banyolina.
Classificat com a: Cròniques d'aplec
El 41è Aplec de la Sardana de les Roquetes, millor conegut com El Gran Aplec de Tardor, amb les cobles La Principal de La Bisbal, Montgrins, Principal del Llobregat i Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, es va celebrar el passat diumenge 18 d’octubre al parc de la Guineueta de la ciutat comtal.
Com cada any hi va haver una gran participació del públic, sobretot a mesura que avançava el dia. Els més matiners van poder escoltar i ballar la primera sardana a les 10 del matí, que va ser interpretada per La Principal del Llobregat: Peralada de Josep Serra.
La Sant Jordi actuàvem en segona posició i ho vam fer amb la sardana d’Agustí Borgunyó El barri de Sant Ponç.
Després de saludar als companys de les altres cobles i d’animar una mica el cos amb un cafè, vam interpretar Rocaprats de Xavier Forcada al nostre torn de la segona ronda i Aina de Jordi Paulí com a última sardana en solitari de la sessió del matí.
L’Agrupació de Les Roquetes, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, amb la presència de l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde, Jordi Hereu, van homenatjar la Cobla Montgrins, felicitant-los pel seu 125è aniversari, oferint un record commemoratiu a cadascun dels seus components. El mateix alcalde els va dirigir unes paraules de felicitació i, per part dels Montgrins, el seu representant, Martí Camós, va oferir un emotiu discurs d’agraïment, per la seva banda.
Aprofitem l’avinentesa per felicitar, també, des d’aquí, als nostres companys d’Els Montgrins per aquests 125 anys d’història. I que en vinguin molts més!
Mancaven encara, però, la sardana de conjunt a quatre cobles: Torroella vila vella de Vicenç Bou i la sardana a dues cobles. Nosaltres vam interpretar La plaça del Firal de Josep Vicens “Xaxu” juntament amb La Principal de La Bisbal.
Havent dinat, a les quatre, s’iniciava la sessió de tarda. Amb el regust del cafè entre les dents vam interpretar La pubilla de Calella de Martirià Font, dedicada a la nostra amiga Rut Martínez, que es va acostar fins La Guineueta per a escoltar-la i ballar-la.
La ronda d’obligades generava, enguany, una atenció especial. Una sardana de Ricard Viladesau, obligada de tenora, es va tornar a interpretar després de quaranta anys. Es tractava d’El tutut de l’avi, dedicada al nét del compositor. Aquesta sardana no havia estat mai interpretada, fins ara, per ningú altre que el mateix Ricard Viladesau. El nostre tenora solista, l’Enric Ortí, en va fer una interpretació que farà història. Segur que d’aquí a quaranta anys més encara se’n parlarà. Durant la interpretació, una multitud s’agrupava davant de la tarima, per escoltar d’aprop aquest prodigi de la tenora. Deu tirades de virtuosisme, de rotunda seguretat, de nervi a flor de pell.
Acabada l’actuació, una ovació arrencava des del Parc de la Guineueta i s’elevava cel amunt. Unes emocionades vídua i filla del mestre Viladesau aplaudien a un també emocionat Enric Ortí, que els enviava un bes amb la mà.
L’Enric va passar-se la ronda de descans darrera la tarima, atenent a un munt de persones que l’anaven a saludar.
La sardana següent va tornar a estar centrada en la figura de l’Enric Ortí. Aquesta vegada amb la seva vessant de compositor. Interpretàvem Terra de cavallers per finalitzar la nostra intervenció en solitari de l’Aplec de Tardor.
Restaven les sardanes de conjunt. De nou, a quatre cobles, vam interpretar El parc de la Guineu de Pere Fontàs, amb la qual els balladors van encendre els tradicionals fanalets que fan tan goig de veure des de la tarima.
Per acabar l’aplec, les sardanes de conjunt a dues cobles van ser en el format Girona Vs. Barcelona. Els Montgrins i La Bisbal interpretaven Mar de Palamós abans de dirigir-se al Palau de La Música, per oferir, com cada any, el concert.
La Llobregat i la Sant Jordi vam interpretar La Festa de Sant Martirià de Conrad Saló per acomiadar El Gran Aplec de Tardor 2009.
Fotografia: Francesc Botet
Classificat com a: 2n cicle de música per a cobla a l'Auditori
El passat dissabte 17 d’octubre començava el 2n cicle de Música per a Cobla a l’Auditori de Barcelona.
En aquesta ocasió, es podria dir que la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona vam oferir un concert doble: una primera part la cobla sola, dirigida pel nostre director titular, Xavier Pagès, i la segona part amb el Lluís Vidal Trio, en la qual vam estrenar una obra composada i dirigida pel mateix Lluís Vidal.
La primera part estava configurada per encabir-hi autors clàssics i contemporanis, sardanes i música per a cobla. Es tractava d’un programa arriscat, molt delicat i difícil, sobretot pel paper del primer tenora, interpretat per l’Enric Ortí, que va tornar a meravellar a tothom, sobretot amb la interpretació de la sardana Isabel de Juli Garreta, rarament programada degut precisament a l’extrema dificultat del paper de tenora solista, i també amb la sardana de Fèlix Martínez i Comín: Serenata de primavera.
El programa es completava amb sardanes no gens menys valuoses: Tornaboda d’Agustí Borgunyó, Barcelona, La Ciutat de Josep Maria Ruera, extreta del seu Tríptic laietà i la contemporània Dotze lustres de Xavier Pagès, guardonada amb una menció especial del jurat a la innovació al Memorial Fèlix Martínez Comín de l’any 2006.
Acabàvem la primera part amb una obra per a cobla de Jordi Lara: La família Capdellúpia, una mascarada de tall humorístic dedicat a aquesta coneguda i peculiar família vigatana, representada cada any pels Nans de Vic per les festes de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat.
El programa de la segona part estava format, com dèiem, per l’estrena d’una sola obra per a cobla i trio de jazz (piano, contrabaix i bateria). La llegenda de Sant Jordi consta de quatre moviments que il·lustren musicalment la llegenda més famosa del nostre país. Lluís Vidal, autor de la música, va fusionar, en la seva primera composició per a cobla, la sonoritat més rústica i tradicional, basada en motius de tall popular i arcaic, però modernitzat, amb la música jazz. Així, el diàleg constant entre el trio i la cobla ens transportava a la cova del drac, on es despertava La fera ferotge (1er moviment), ens presentava, a continuació, els personatges nobles de la llegenda La donzella i el cavaller (2n mov.), presenciàvem La lluita protagonitzada pel drac i el cavaller i, finalment, la Celebració, en format de sardana.
Durant els diversos moviments, el trio participava tant com a formació integrada dins la cobla, com a formació solista, amb diversos solos que denotaven l’elevadíssim nivell i solvència musical del consolidat Lluís Vidal Trio amb cadascun dels seus integrants: Masa Kamaguchi al contrabaix, David Xirgu a la bateria i el mateix Lluís Vidal al piano.
Després dels entusiastes i generosos aplaudiments per part del públic vam interpretar, com a bis, els “llargs” de la sardana de la Celebració; compassos que tancaven, doncs, el primer concert d’aquest segon cicle de música per a cobla a l’Auditori.
Classificat com a: Cròniques d'aplec
El primer diumenge d’octubre, dia 4, en aquest cas, va tenir lloc el 22è Aplec del Roser de Martorell a la Pista – Jardí d’El Progrés, amb les cobles Mil·lenària, Marinada i Sant Jordi – Ciutat de Barcelona.
A les 11 del matí arrencàvem amb la sardana Pares de Marcel Artiaga, dalt d’un escenari on no tocava el sol i hi feia una mica de fresca. Després d’interpretar Terra de cavallers, d’Enric Ortí, la cobla Mil·lenària va tocar Germans de sang de Joan Druguet, a qui el van agafar desprevingut, ja que no estava al cas del programa, i va poder escoltar, agraït, aquesta sardana que va escriure l’any 2001.
Mancaven dues rondes per acabar la sessió matinal. Nosaltres vam interpretar Sant Llorenç, Gran Reserva de Pitu Chamorro i Mataró, Ciutat Pubilla 2009 de Marc Timón.
Havent dinat, el sol tocava de ple a l’escenari, i es va passar de la fresca a la calor en un tres i no res. Així doncs, les cobles ens vam traslladar a les grades del costat, on no hi tocava el sol.
Ens tocava a nosaltres, de nou, iniciar, en aquest cas, la sessió de tarda, que començava a les quatre. Ho vam amb la sardana El Xicarró de Josep Serra.
En Carles Herruz va interpretar Pica, Picot, de Manuel Saderra i Puigferrer, obligada de trompeta i, novament, ens va fer semblar a tots que tocar la trompeta és un joc de nens.
Era el torn de la sardana de concurs, que s’interpretaria, com es sol fer habitualment, de set tirades. La sardana escollida va ser Joves lleons de Jordi Paulí.
Si al matí s’havia pogut escoltar una estrena del Tomàs Gil Membrado: El sempre jove, a càrrec de la cobla Marinada, a la tarda ens va tocar a nosaltres estrenar una sardana d’A. March, dedicada a l’aplec: L’Aplec del Roser.
Com que no n’havíem tingut prou amb una sardana obligada, vam tocar L’amic Homar de Francesc Mas i Ros, obligada de cobla, per acabar la nostra actuació en solitari. Mancava, però, la sardana de conjunt: L’Aplec de Martorell de Tomàs Gil Membrado, amb la qual ens vam acomiadar de l’aplec.
Classificat com a: Cròniques d'aplec
El diumenge 27 de setembre es va celebrar el 34è Aplec de la Sardana de Sant Cugat del Vallès. Aquesta vegada, però, no es va poder fer a la plaça Octavià, ja que hi havia instal·lada una carpa on s’hi feia una exposició. Així doncs, l’aplec es va celebrar als jardins del monestir.
Com cada any, a més de la Cobla Sant Jordi, participaven a l’aplec la Jovenívola de Sabadell, La Principal del Llobregat i la Mediterrània. Precisament va ser aquesta última la que va engegar l’aplec amb la sardana El barri de Sant Ponts d’Agustí Borgunyó. Nosaltres vam poder fer una mica més el ronso, ja que actuàvem en quarta posició.
A la sessió del matí vam interpretar La plaça del poble d’Andorra de Marc Timón, Mariona i Magda de Manuel Saderra i Puigferrer, Un gran aplec de Jordi Feliu, Mataró sardanista de Carles Santiago, com a sardana de conjunt i Entre núvols i clarianes de Joan Druguet abans d’anar a dinar. Vam aprofitar els llargs espais lliures entre ronda i ronda per saludar els companys de les altres cobles, acabar de foragitar la son amb un bon cafè i, els més devoradors de llibres, entretenir-se amb una bona novel·la.
Després de recuperar forces amb carn a la brasa adobada amb all i oli vam reprendre l’aplec amb la sessió de tarda, que deparava alguna sorpresa inesperada…
Vam arrancar amb Castell d’Aro de Joan Gibert. El Carles Herruz i el Pep Moliner ens van oferir la sardana obligada de trompeta i fiscorn Atrevida de Ricard Viladesau. Un enigmàtic títol figurava al programa de mà de l’aplec a la següent ronda: Estrena?? d’Enric Ortí. Es va mantenir el misteri fins a l’últim moment. Ningú se’n va anar de la llengua quan alguns encuriosits preguntaven el títol de la sardana al seu autor o als seus companys de la Cobla Sant Jordi. Finalment, per microfonia es va desvelar el secret: La sardana es titulava Avi Botet, dedicada al Francesc Botet. Va ser un regal que li va fer la seva dona. Des de dalt de la tarima anàvem espiant els moviments d’en Francesc. Estava envoltat de gent, parlant amb uns i altres, quan encara no s’havia anunciat la sardana per microfonia. Estava distret. Algú li va recordar que estàvem apunt d’estrenar la nova sardana de l’Enric. Ell va córrer a buscar la càmera i la gravadora en el precís moment que s’anunciava per microfonia que aquella sardana anava dedicada a ell. Amb el tragí, ell no se’n va adonar, i el van haver d’anar a buscar i fer-lo aturar-se un moment. Aleshores, per microfonia van tornar a repetir que aquella sardana estava dedicada a ell i que era un regal de la seva dona. Aleshores les faccions de l’amic Francesc Botet van canviar sobtadament. El seu rostre va reflectir la sorpresa i, a la vegada, la forta emoció pel que acabava de sentir. Una munió de gent ens el va fer perdre de vista durant uns moments. Nosaltres esperàvem que sortís del xoc inicial i que s’apropés, per poder interpretar la seva sardana.
Quan es tracta d’una sardana de l’Enric Ortí, això ja és una garantia de qualitat. Fidel al seu estil, va composar una sardana molt emotiva, que vol reflectir, al llarg dels seus compassos, diversos moments de la vida d’en Francesc, que passà per moments delicats de salut, que aconseguí superar, i que sempre desprèn tanta energia i optimisme que és inevitable que un somriure se’t dibuixi a la cara quan et ve a saludar.
Des d’aquest bloc volem felicitar en Francesc Botet i agrair-li, també, que participi tant dels diversos actes que es fan entorn el món de la cobla i la sardana d’una manera tan activa. Acompanyat de la seva dona, la Ma. Àngels, a qui també volem felicitar, sempre envoltats d’amics i amb la seva inseparable càmera fotogràfica que recull tants i tants moments d’aquest petit món que quedaran immortalitzats per sempre i que exposa al seu bloc i que ens envia tan sovint per poder-les incloure al nostre! Moltes gràcies, Francesc!
Just després d’Avi Botet vam interpretar L’aplec de Sant Cugat de Ramon Vilà, de sardana de conjunt i, abans de tocar l’última sardana de l’aplec -Gavina de Jaume Roca Delpech- vam poder anar a saludar i felicitar personalment a en Francesc i brindar a la seva salut i a la de la Ma. Àngels i també per l’Enric, per aquesta magnífica estrena.
Fotografia. Francesc Botet, és clar!
Classificat com a: Últims esdeveniments
26 de setembre de 2009. Des de diversos indrets de la geografia catalana els músics de la Sant Jordi matinen per trobar-se amb alguns dels seus companys per fer via cap a Rialp. Aquesta vegada ningú ho té al costat de casa: qui més qui menys ha de fer tres hores de camí per arribar fins a aquest bell indret.
Estàvem citats a les 13.30, per fer una ballada curta de sardanes abans de dinar. Pels volts de la una del migdia ja érem tots a la petita població dels Pirineus occidentals, respirant aire pur, envoltats de muntanyes i sota un sol que picava una mica més del que ens esperàvem.
Els companys que havien arribat primer, ens advertien que la cosa anava per llarg: que fins ben bé les dues no calia amoïnar-se. Així doncs, vam aprofitar per fer un vermutet tots plegats, alguns ja vestits d’uniforme i d’altres, de carrer.
A l’hora més o menys assenyalada ens vam anar apropant tímidament a la plaça de la vila. Encara ens vam haver d’esperar una bona estona fins que els feligresos van sortir de l’Església, on s’hi celebrava la Missa de Festa Major. Per sorpresa nostra, encara no era el nostre torn: abans hi va haver una exhibició de ballets per part de l’esbart infantil.
Finalment, a tres quarts de tres de la tarda, vam oferir dues sardanes de set tirades al públic, abans d’anar a dinar. Ens vam trobar, però, que cap dels balladors sabia repartir. Així doncs, el nostre representant, en Josep Antoni, que havia estat ballador de jovenet, va deixar la tenora per anar a ballar i repartir la segona sardana.
Com que era prou tard i tothom tenia la gana feta, vam abandonar la Plaça de la Vila per dirigir-nos al restaurant Albus, on ens van tractar d’allò més bé. Com que l’àpat va ser de Festa Major, poc ens va faltar per despistar-nos i fer tard al concert!
A dos quarts de sis ens vam aixecar de taula i ens vam dirigir a l’Església Parroquial, on ja ens hi esperava el nostre director, en Xavier Pagès. Vam oferir un concert especial del 25è aniversari de la cobla: a la primera part vam tocar Amb la mateixa il·lusió de Jordi Paulí, Companys de viatge de Jesús Ventura, Quatre miniatures de Manuel Oltra i Sant Jordi i el Drac mamen plegats de Joan Josep Blay.
Vam començar la segona part amb El carnaval de Venècia de Clarke, amb arranjament per a cobla i trompeta solista a càrrec de Carles Herruz que, novament, en va fer una interpretació extraordinària.
Les peces que seguien donaven nom a la segona part del concert: “Els compositors de la Cobla Sant Jordi”. Vam interpretar Bombolles d’amistat del contrabaixista Joan Druguet, Dotze lustres del director Xavier Pagès, Terra de cavallers del tenora Enric Ortí i That’s de way del tible Marc Timón per tancar el concert i que novament va aixecar als assistents dels bancs de l’església amb la seva peculiar barreja de disco-funk i sardana.
Amb aquests ritmes tan particularment barrejats vam tornar cap a dins de la sagristia, per compartir el bon sabor de boca que deixa un bon concert i ens vam entornar, inevitablement, cadascú al seu cotxe per iniciar la llarga tornada a casa, lamentant no poder aprofitar el viatge i fer unes petites vacancetes a aquest paradís dels Pirineus.
Classificat com a: Últims esdeveniments
24 de Setembre. Dia de La Mercè, patrona de Barcelona i Festa Major de la ciutat comtal. El dia anterior, la Cobla Sant Jordi vam oferir una ballada de sardanes al pla de la Catedral, dins dels actes oficials de La Mercè, amb un estrés considerable ja que, a causa del trànsit, alguns vam fer una mica tard i, a més, havíem de marxar escopetejats cap a Tarragona, on teníem una altra ballada per tancar les festes de Santa Tecla.
El dia de La Mercè, però, va ser una altra cosa. Amb tot el temps del món vam arribar a la Basílica de La Mercè per efectuar-hi el concert que fem cada any a aquest mateix indret el mateix dia assenyalat.
Per tal d’exorcitzar els nervis i les presses del dia anterior, vam anar a fer unes tapes a un bar del Born després de deixar els instruments i la indumentària a la sagristia de la basílica. A la porta del bar ens entraven els dubtes: uns quants hi van anar l’any passat, i ens van dir que van menjar molt malament. Els altres, homes de poca fe, vam fer cas omís a les advertències dels nostres companys, argumentant que no hi havia res més a la vista i que hi havia lloc per tots. El “sopar” en qüestió va resultar un desastre total: embotits de bromes i pa de mentida. Per sort, el preu no estava d’acord amb la qualitat i ens van clavar un pal que ens en recordarem com per no tornar-hi a posar els peus!
Amb l’estómac més insatisfet que mai, ens vam dirigir de nou a la basílica. Després d’una missa solemne, la cobla ens vam trobar amb una església plena de gom a gom, amb gent dreta més enllà de les últimes files. Feia goig de veure.
Dirigits pel nostre director titular, Xavier Pagès, vam iniciar el concert amb Camprodon de Joan Manén. Vam seguir amb una sardana del mestre Ricard Viladesau, que es programa molt rarament: Perdó, amb un sublim i emotiu cant de tenora que l’Enric Ortí va interpretar amb aquella màgia que el caracteritza i que deixa a tothom bocabadat. Vam interpretar, a continuació, la Suite per a cobla de Josep Vicens, nét del popular compositor de sardanes, l’avi “Xaxu”, amb retalls clàssics al més pur estil de Joaquim Serra o amb d’altres més propers al romanticisme de Martínez Comín. Vam acabar la primera part d’una forma més desenfadada amb La polca de les dones de Josep Cassú.
La segona part va estar formada íntegrament per compositors contemporanis, amb un ventall d’edats que s’estenia dels vint-i-llargs als vuitanta-i-tants. Tots ells, però, de reconeguda i solvent trajectòria musical:
Vam començar amb tres sardanes: El cercle de Xènius d’Enric Ortí, 25 de Víctor Cordero i Mascarada de Joan Jordi Beumala. Les Quatre miniatures de Manuel Oltra trencaven l’estela sardanista amb quatre moviments diminuts i deliciosos. Ja ho diuen: al pot petit hi ha la bona confitura! Per contrastar, vam acabar el concert amb Mataró Ciutat Pubilla 2009 d’un Marc Timón sota la influència més marcada de George Gershwin, que va fer alçar el públic dels bancs per aplaudir clamorosament.
El primer bis va ser, com cada any, Princesa de Barcelona, dedicada a la Mare de Déu de La Mercè, que ca fer tornar a esclatar el públic en aplaudiments, demanant un segon bis que va ser, de nou, Mataró ciutat Pubilla 2009 de Marc Timón.
Fotografia: Francesc Botet
