Filed under: Últims esdeveniments, La Cobla al Palau de la Música 2011, Roger Mas + CSJ
L’experiment número u del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi es va consumar al Petit Palau de la Música Catalana de Barcelona el passat divendres dia quinze d’abril com a cloenda del cicle “Bandautors al Palau” que promou la revista Enderrock.
De fet, aquest experiment seria, en definitiva, el número dos, ja que el primer va quedar immortalitzat en la cançó El dolor de la bellesa de l’últim treball del cantautor solsoní A la casa d’enlloc. Ell mateix confessava que aquest tema és el que més li agrada del disc, de manera que tot apuntava que l’experiment de fusionar-se no podia anar gaire malament.
La cosa ja venia de lluny. De fet, els fiscornaires de la cobla, el Miquel Àngel López i el Pep Moliner, ja van participar en l’enregistrament (en aquest cas només el Pep) i posterior gira de l’anterior treball discogràfic del Roger: Les cançons tel·lúriques, en el qual ja hi havia la participació de la tenora de Jordi Molina al tema Caminant. No és cap secret que la sonoritat de la cobla sempre ha agradat al Roger i amb aquesta primera aproximació va sorgir la idea de fer una col·laboració amb la Cobla Sant Jordi, que va arribar, com deia, al següent disc i que es va materialitzar amb l’arranjament del Xavier Guitó, pianista del grup del Roger.
Mica en mica va anar bullint a l’olla la idea de fer un projecte junts, cobla i cantautor i, just quan vam decidir reunir-nos ambdues parts per començar a posar fil a l’agulla, va aparèixer la revista Enderrock amb la seva proposta del mateix maridatge per participar en el cicle “Bandautors”. La proposta d’Enderrock ens va caure com aigua beneita i la vam acceptar com a l’”experiment número u”, ja que si bé no mancava la il·lusió, la mateixa quantitat de dubtes equilibrava la balança.
Com que els tractes més bons es tanquen amb un bon àpat, ens vam reunir a Santa Coloma de Queralt l’agost de 2010, aprofitant una ballada que teníem a la mateixa població, i amb un bon plat de cuina casolana vam començar a veure la llum.
El mateix Xavier Guitó es va encarregar dels arranjaments de vuit temes del Roger, a més de revisar el que ell mateix va escriure a El dolor de la bellesa. Amb tres assajos efectuats a principis i mitjans d’aquest mateix abril es van dissipar tots els dubtes acumulats al llarg de finals d’estiu fins a principis d’aquesta primavera. La simbiosi entre les dues formacions funcionava. Tan sols calia perfilar alguns detalls d’instrumentació per tal d’ajustar alguns passatges a la voluntat sonora del cantautor. En alguns punts ressorgia el dubte que es va mantenir i, si cap, incrementar fins al mateix dia a la prova de so. Però ja no hi havia marxa enrere. La cosa està encebada i no hi ha qui l’aturi. Maleint els ossos a més de tres o quatre per no poder actuar a la sala de concerts, vam adaptar-nos a la petita caixa de música del Petit Palau, amb un aforament de cinc-centes localitats que estaven exhaurides des de la primera setmana de posar-se a la venda.
Va arribar l’hora de la veritat. El quartet del Roger Mas, format pel Xavier Guitó al piano, teclats i coros, l’Arcadi Marcet al contrabaix, el Josep Pinyu Martí a la percussió i el mateix Roger Mas a la veu i a la guitarra, van oferir una primera part que ja va ser tot un concert, fent un repàs a la trajectòria del grup amb catorze cançons que van captivar un públic entregat a la veu profunda del Roger Mas que, abans d’iniciar l’actuació, va explicar breument el camí recorregut que ens va portar a tots plegats a aquest “experiment número u”.
Una puntual i brillant intervenció del nostre trompetista Carles Herruz, avançava l’aparició de la cobla a la segona part.
Va arribar el moment. Els músics ens vam enfilar a l’escenari. Els nostres ulls s’habituaven a marxes forçades als tons vermells, blaus o morats que adquirien les partitures sota uns focus que semblaven habituar-se a nosaltres amb la mateixa perícia. Per sobre dels papers i de reüll vèiem les cares joves, expectants d’una platea plena a vessar, entregada a la promesa que el Roger els havia fet a la primera part.
Introit de flabiol. Rialles entre el públic, com si es fonguessin els ploms de la tensió que s’havia creat en aquelles notes tan senzilles, familiars i, sovint, tan equivocadament jutjades per part d’unes orelles carregades de prejudicis i records llunyans d’infantesa i Festes Majors una mica decadents. Però aviat es va recuperar la màgia, quan El rei de les coses va veure’s transformat en El rei dels núvols en una sardana en tota regla, però amb el regust d’una música propera: el llenguatge del Roger Mas de la mà del Xavier Guitó. Els aplaudiments van treure de dubtes: la sardana va quallar. La cobla era benvinguda. El Xavier va rebre el seu reconeixement.
Segon assalt: Amore che vieni, amoire che vai. Introducció de piano, la veu del Roger, els tibles, les tenores, la cobla i el trio i els versos en italià. Tot encaixava, tot era natural, com si hagués estat així des del principi. La cobla estava còmoda a l’escenari. El Roger es girava i ens somreia. Aplaudiments. Màgia a l’atmosfera. Tercer tema: Caminant. La lletra de Mossèn Cinto Verdaguer. La cobla que recrea l’atmosfera de les Tel·lúriques, amb la ja coneguda i reconeguda melodia de tenora al final dels versos, amb l’acompanyament de la cobla al complet. Més aplaudiments. Més reciprocitat. Arriba, sens dubte, un dels temes més esperats: El dolor de la bellesa. la beguine-sardana de frontera, tal i com apareix al disc. L’arranjament revisat, millorat. L’entrada de la trompeta i de la cobla a la sardana. Ovació a l’uníson de la platea, la graderia i el Petit Palau sencer. La cobla dempeus. El Xavier Guitó també. El Roger amb un somriure d’orella a orella. El Pinyu a l’extrem dret, presidint la base rítmica, assentint i somrient, també.
A partir d’aquí, tot va ser oli en un llum. Tot va ser fàcil, orgànic, plàcid. Tot va ser gaudir sense patir. Bellesa sense dolor. D’un cop sec al cony, La dansa de la serp, Si tu m’ho dius…, L’home i l’elefant, es van succeir l’un rere l’altre, amb els interludis dels aplaudiments d’un públic absolutament entregat, fent la festa encara més grossa. Arribàvem al final: Oda a Francesc Pujols, un tema que, per ell sol, fa trempar el públic. Vam trempar tots altra vegada i el Roger va tenir el detall de presentar-nos a tots, un per un, mentre afegíem el pas-doble Islas Canarias, popularíssim en el repertori de valls vuit-centistes del món de la cobla i que encaixava perfectament amb l’estructura de la cançó del cantautor.
Els aplaudiments van ser eixordadors. L’ovació va ser total. Cap cara de dubte entre el públic. Ningú decebut. Els músics ens retirem, però tornem de seguida a l’escenari, estirats per mil mans que ens aclamen des de baix. Tornem a situar-nos. Introit de flabiol. Rialles de nou: Un gag? No pas. La Santa Espina. Rau-rau entre el públic. Un gag?? No, no, La Santa Espina de debò, la d’Enric Morera. El Roger canta la lletra. El públic s’uneix al ritme de sardana. Cop final. Ovació unànime del públic. Pell de gallina. Tothom dret a l’escenari. Tothom dret a baix. Mil mans picant amb energia a la platea. Catorze cares somrients dalt l’escenari. Ens retirem. Tornem a l’escenari. Saludem agraïts.
L’experiment número u assoleix l’èxit. La tardor ens ha de portar l’experiment número dos. L’estiu serà molt llarg.
Feu un comentari fins ara
Deixa un comentari
