Durant tres nits hem obert aquella porta. Duia tancada no fa tants dies: Diamants, robins, maragdes, or i fils d’argent, convulsions i tensió muscular.
Del 28 al 30 de desembre la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona hem estat enregistrant un disc en directe amb Roger Mas i el seu grup al Teatre Comarcal de Solsona. Feia temps que aquest projecte s’estava gestant i, després de l’estrena al Petit Palau (coneguda també com a “experiment número dos”-l’experiment número u va ser enregistrar El dolor de la bellesa al darrer disc del cantautor), la reestrena al Kursaal de Manresa i diversos assajos a Sant Feliu de Llobregat, el projecte Roger Mas + Cobla Sant Jordi quedarà per la posteritat en aquest enregistrament que hem estat efectuant els tres darrers dies abans de l’últim dia de 2011.
Han estat tres dies de feina molt intensa i molt dura per a alguns. Cal recordar que per poder materialitzar un projecte d’aquestes característiques hi ha un seguit de gent al darrere que fan que quan els músics arribem, tot estigui llest per començar a treballar, quan els altres ja portaven tot el dia fent-ho. Un d’ells, el Ramon Sendra, tècnic de so, que va haver de matinar cada dia per tenir l’equip a punt, escoltar amb alguns dels músics la feina feta en els primers concerts per tal de poder corregir i millorar les petites (i no tan petites) coses que són inevitables en qualsevol concert.
Convocats a les 16.30 del dia 28 de desembre, el gruix de músics de la Sant Jordi vam anar fent acte de presència al Teatre Comarcal. La cosa anava tard (però està encebada i no hi ha qui l’aturi) i vam passar un parell d’horetes relaxats, escalfant una mica, fent un cafè, anant a berenar… un patir i un estrés que no us ho podeu ni imaginar…
Van començar les proves pel primer concert. Feia dies que no ens vèiem uns i altres i, per tant, les proves van fer la funció, també, de petit assaig. Com que ens hi vam posar una mica tard, al capdavall sí que vam haver d’afanyar-nos una mica. a les 21h obrien sala i a les 21.30 començava el primer concert.
El segon dia vam estar convocats una mica més tard i, només arribar, ens va caure un gerro d’aigua freda a sobre: l’enregistrament del concert no es podria fer servir perquè només es va enregistrar amb una part dels micros sembrats a l’escenari. <<No passa res>>, dèiem tots. <<Encara tenim dues vides>>. Va resultar que la segona vida va donar força de sí. Tot i que alguns vam sortir una mica decebuts després del segon concert, un whatsapp matiner del Pep ens animava l’endemà dient que teníem moltes coses bones i ens convocava a les 19h ben puntuals del dia 30 per enregistrar un parell de cançons sense públic. Havent-nos tret el mal del cos (aquells “alguns” dels que us parlava abans) vam fer cap a Solsona, doncs, per tercera vegada. Vam enregistrar un parell de temes tot i que, com era normal, no era el mateix tocar per un pati de butaques pràcticament buit que fer-ho davant d’una platea plena a rebentar. Però ens quedava una vida. I va resultar ser la bona. Vam oferir un concert espatarrant que el públic va aplaudir amb ganes. Va tornar l’eufòria. Els núvols passaven a set vegades el seu temps. Abraçades. Crits i celebracions a l’estil Champions league als camerinos. I després celebració a l’hotel Sant Roc, amb aperitiu post-concert i fotografies familiars.
Aquest va ser l’ambient dels tres dies a la capital del Solsonès. El tret de sortida d’un projecte molt ambiciós que donarà els seus fruits ben aviat.
El marc està dibuixat. I aquest va ser, aproximadament, el quadre:
S’apaguen els llums de sala. Silenci contingut al pati de butaques: s’està enregistrant un disc. S’ha d’anar amb compte: es demana silenci i quietud. De sobte, una cridòria impressionant fa saltar a més de tres i de quatre de la butaca. Què és aquest escàndol? Els músics. Abans de sortir fem pinya i ens animem els uns als altres a base de crits, abraçades, encaixades i tustades a l’esquena. Aplaudiments. Apareixem a l’escenari ben trajats com si no tinguéssim res a veure amb el rebombori protagonitzat uns instants abans. La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona estem situats a l’escenari. Esperem que es faci el silenci i arrenca la introit del flabiol. (Xifla Xauli!) Sona El rei dels núvols, sardana del Xavier Guitó inspirada amb El rei de les coses de Mística Domèstica. Mentre el públic aplaudeix la intervenció de la cobla, apareix el grup del Roger Mas i ell mateix fa acte de presència a l’escenari. Els aplaudiments s’incrementen. El Roger es dirigeix a l’audiència i presenta a tots els músics que hi ha a l’escenari: Xavier Guitó al Piano, Arcadi Marcet
al baix i al contrabaix, Pinyu Martí a la bateria i, un per un, anomena el nom de tots els músics de la cobla.
Amb tots els efectius al seu lloc, continua el concert. Tot i que no es va fer cap pausa, podríem dir que seguíem un fil argumental dividit en dues o més parts: la primera part consistia en una retrospectiva de la carrera del Roger vista a través del prisma de la fusió amb cobla. Així es van anar desgranant El rei dels núvols, L’home i l’elefant, Si tu m’ho dius…, Valent com la lluna (Trist com el sol) i Emboscat. Aquest últim tema no apareix en la discografia del Roger sinó que la va escriure per un documental que s’emetrà a TV3 el proper any i que parla dels joves que, durant la Guerra Civil, no van comparèixer a files i es van amagar al bosc.
Després d’Emboscat arribava un moment especial. El Roger sol definir la cobla com quelcom a mig camí entre allò salvatge i allò diví. A mig camí entre lo culte i lo popular. En aquest projecte, la Sant Jordi actua com a coixí per a la veu del Roger i d’algun lloc (del cap del Pep Moliner, per exemple) va sorgir la pensada de fer arribar al públic del cantautor les possibilitats de la cobla com a instrument. I com que per a música per a cobla n’hi ha un munt, de seguida es va trobar la peça adequada: El testament de n’Amèila de Joan Lamote de Grignon. Aquesta és una sardana “de concert”, com solem dir els músics de cobla. No està pensada per a ser ballada i, a més, està escrita a partir de la cançó popular del mateix títol. Per tant, encaixava com anell al dit amb la definició del Roger. Aleshores vam cometre “El sacrilegi”, que va resultar no ser-ho, sinó que va funcionar a la perfecció: La cobla vam interpretar dues tirades de curts i tres de llargs de la sardana. El Roger va posar veu a la primera tirada de llargs i a l’última, resumint en dues estrofes, tota la història narrada a la cançó. El públic va respondre amb un calorós aplaudiment i, després d’haver-la escoltat, el Pep i el Roger van decidir modificar el seu lloc en el repertori (el primer dia la vam interpretar en penúltima posició) per emplaçar-la després d’Emboscat.
Després d’El testament vam seguir amb el viatge retrospectiu amb una de les més belles cançons del Tel·lúriques: Caminant que, en la seva versió del disc ja comptava amb la col·laboració d’una tenora, a càrrec de Jordi Molina. A continuació el Roger es va situar al piano per interpretar Michela, dedicada a la seva companya i, seguidament, un tema inèdit: Si el mar tingués baranes.
Arribava un dels punts culminants el concert: El dolor de la bellesa. L’experiment número u, que va desencadenar el número dos i un seguit d’esdeveniments que ja coneixeu fins a portar-nos al Teatre Comarcal de Solsona. La sardana de frontera va sonar amb més força en cadascuna de les interpretacions que en vam fer durant els tres dies (bisos inclosos) amb un Carles Herruz a la trompeta interpretant el “toque a degüello” al més pur estil de les bandes sonores d’Ennio Morricone i que va aixecar la primera gran ovació del públic.
Un altre tema inèdit ens portava fins a Berga amb El vals de la Ginesta. Després del vals culminava la primera part del concert amb un tema que aglomera alguns dels temes populars, quasi himnes representatius de tots i cadascun dels punts geogràfics de parla catalana. Presentat pel Roger com El pi de les tres branques dels Països Catalans, el Xavier Guitó va arranjar la Muixeranga d’Algemesí (del País Valencià) fent sonar a la vegada, a partir del contrapunt, El ball de l’Àliga de la Patum de Berga (en representació del Principat), La Bolanguera (en representació de ses illes) i Aquelles muntanyes (en representació del Rosselló). Amb un impressionant Marc Timón al registre més agut del tible i amb el Pinyu aguantant tota la tensió amb el toc de timbal obstinat de la Muixeranga, poc a poc van anar apareixent tots i cadascun dels temes, en un crescendo continu que culminava amb un Bon cop de falç que procedia de la trompeteria.
Després d’aquest viatge condensat en una peça amb himnes dels nostres germans, s’iniciava la segona part del concert amb un viatge per les cançons dels nostres cosins germans. D’aquesta manera el Roger va posar a prova el seu italià amb Amore che vieni, amore che vai; el seu gallec amb Negra sombra, amb una introducció de pell de gallina a càrrec de l’Enric Ortí a la tenora solista; el seu francès de Solsona amb L’aigle noir, una de les seves cançons preferides, que va significar un dels moments més emotius del segon i tercer concert, amb un espectacular Pinyu Martí a la bateria; el seu euskera amb Haika Mutil i el seu castellà (més de Solsona que mai) amb La bién pagá, amb el Xavier Guitó a la batuta i amb una nova ovació com a resposta a la curiosa però brillant fusió entre copla i cobla.
Arribàvem així a la recta final del concert, després de quasi dues hores entre música i explicacions més o menys exhaustives del Roger, amb la seva habitual comunicació de cara al públic amb un marcat sentit de l’humor que contrasta amb el caràcter més aviat íntim i fins i tot trist de la majoria de les cançons que formen part del seu repertori. Per finalitzar, però, se solen deixar les peces de “traca i mocador”. El públic més fidel del Roger ja sap que quan sona Oda a Francesc Pujols arriba el final del concert. Efectivament, amb aquesta peça, que inclou un petit reprise en la versió amb cobla per tal d’acomiadar-se del seu públic amb la música de fons i, de pas, tornar a presentar tots els músics que l’acompanyàvem, amb una menció especial per al Xavier Guitó, traductor i intèrpret entre cantautor i cobla i autor de tots els arranjaments, arribàvem al final del concert. Com que l’ovació final va estar, cada dia, a l’alçada del que esperàvem, no ens vam fer pregar i vam interpretar, com a propina, Canta, Maria (un altre tema inèdit) i un tema presentat pel Roger com una visita als nostres cosins segons: una cançó popular anglesa titulada The holy thorn. amb la introit del flabiol, els que no havien captat la traducció a l’anglès de La Santa Espina ja començaven a sospitar i, amb les primeres notes de la cobla, una rialla es va generalitzar pel pati de butaques.
Amb aquesta emblemàtica sardana i la no menys emblemàtica veu del Roger s’acabava, doncs, el programa del concert. La ovació i el clam van ser espectaculars. Els músics ens vam situar al davant de l’escenari per tal de saludar i aplaudir també al públic: sense ell no té cap sentit fer un enregistrament en directe ni fer cap concert.
De nou, entre cridòria i abraçades ens vam retirar als camerinos, d’on vam ser arrossegats altra vegada a l’escenari pels aplaudiments, crits i xiulets que procedien del pati de butaques. Tres concerts ens donaven marge i, com que la confiança fa fàstic, el Roger va dir, sense embuts, que oferíem com a bis alguns dels temes que no havien acabat de sortir polits durant el concert. Michela va sonar l’últim dia, amb més de dos intents d’arrencada, ja que, entre l’emoció i les bromes, costava ficar-se de nou en l’ambient íntim de la cançó. Per culminar amb focs artificials, però, només hi havia una cançó possible abans de poder deixar definitivament l’escenari: El dolor de la bellesa. La nena està corrent pel camp. La porta oberta bat a bat. I ja ho sabíem d’altres cops que quan l’obres ets un. I ja ho sabíem d’altres cops que qui torna ja no ets tu. La Sant Jordi ja no és la mateixa després d’haver obert aquesta porta. Amb un agraïment especial al Roger, al Guitó, al Ramon Sendra, al Pep i al Miquel Àngel, a l’Oriol, a la Rut i al Jordi Freixes de Batall, a tots els companys de la Sant Jordi i del grup del Roger i a tots els que ens doneu suport i heu fet possible que aquest projecte sigui una realitat, només queda desitjar-vos que el 2012 sigui, com a mínim, tan productiu i ens porti tantes alegries com aquest acabament del 2011. FOC A L’OBAGA!
Enllaços de premsa:
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2522
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2808/sardana/rumba/roger/mas
http://www.regio7.cat/cultures/2011/12/31/roger-mas-cobla-sant-jordi-ja-son-immortals/183452.html
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/roger-mas-cobla-cel-1294919
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2011/12/30/catalunya/1325207482_425078.html
http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Roger-Mas-enregistra-espectacle-cobla_0_617338295.html
La Vanguardia, 30.12.11 / Crítica de Donat Putx: http://www.donatputx.com/2011/12/31/universos-acoblats/
http://www.cancioneros.com/co.php?NM=3293
