El bloc de la Sant Jordi

Que la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona aposta per obrir les fronteres de la música per a cobla es fa, cada vegada, més manifest. Això inclou –acceptant un inevitable grau de risc a totes bandes- fer encàrrecs de noves composicions a compositors contemporanis; a fusionar la sonoritat de la cobla amb les sonoritats d’altres formacions instrumentals i amb llenguatges més o menys allunyats del que estem habituats; a convidar directors de reconeguda solvència, encara que no s’hagin posat mai al davant de la nostra formació, o a joves intèrprets de gran talent per desenvolupar el paper de solista.

Aquests dos últims van ser el cas del darrer concert d’aquest 3er Cicle. Per una banda, José Antonio Sainz Alfaro, director titular de l’Orfeón Donostiarra, va ser l’escollit per posar-se al davant de la cobla i donar la seva visió d’un repertori configurat a partir d’alguns dels grans clàssics de la música per a cobla: Toldrà, Serra, Garreta, Morera i Ferrer com a compositors ja traspassats i Manuel Oltra i Antoni Ros Marbà com a compositors contemporanis. De l’altra, Carles Marigó va ser el jove pianista escollit per interpretar la Rapsòdia per a piano i cobla de Manuel Oltra.

Des del primer assaig, Sainz Alfaro es va sentir fora de lloc en posar-se a dirigir la cobla. Suposem que ell tenia una idea preconcebuda de la música per a cobla, que consistia en situar aquesta música dins de l’àmbit de música tradicional, amb unes maneres de fer tan definides com inflexibles a nivell d’interpretació i de tempo. És per la por a ficar-se on no li demanaven, suposem, que li va costar aportar la seva manera d’entendre la nostra música, quan nosaltres, justament, el que pretenem quan convidem directors que no han assaborit mai el timbre de la cobla, és que apliquin els seus coneixements musicals a una música que, d’altra banda, està escrita dins dels paràmetres de la música occidental i, per tant, subjecta a les interpretacions de qualsevol mestre format en aquest àmbit musical.

No vam tenir dies suficients per superar aquest petit però fonamental malentès i, si bé Sainz Alfaro es va guanyar la nostra simpatia, així com la del públic el dia del concert, no vam aprofundir prou en el treball musical ni, sobretot, ens vam entendre amb el seu gest, la qual cosa va tenir les seves conseqüències a l’escenari.

El 29 de gener ens trobàvem, doncs, novament a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona amb una molt més que generosa afluència de públic.

En commemoració del centenari del naixement de Rafael Ferrer, la música del compositor de Sant Celoni va ser el fil conductor del concert, el qual començava amb una de les seves sardanes: Verd de pi, blau de mar. En finalitzar la sardana, el director d’origen basc es va descuidar de marcar el cop final. Començàvem amb mal peu, pel que fa a la seguretat dalt l’escenari. Amb l’ai al cor vam prosseguir amb les sardanes Apassionada de Joaquim Serra, Salou d’Eduard Toldrà i Enyorança de Juli Garreta, amb un Enric Ortí que ens va donar la seguretat que mancava a la batuta, oferint-nos un recital ell sol, malgrat la galipàndria que arrossegava.

Alfaro va trencar, amb la seva simpatia, la invisible però persistent barrera que s’imposa, sovint, entre l’escenari i el públic. Es va dirigir a la platea amb tota naturalitat, excusant-se pels petits errors i rebaixant, d’aquesta manera, la tensió que es respirava a l’aire.

Així vam atacar Mediterrània 3, de Rafael Ferrer, obra de tres moviments que, malgrat tot, vam interpretar angoixats, ja que ens havíem de refiar del gest del director per encaixar els diversos canvis de compàs desplegats al llarg de l’obra.

Malgrat la inseguretat i algunes entrades falses, no es va produir cap desastre insalvable i vam interpretar amb èxit l’obra sencera. Això sí, el descans ens va servir a més de tres per recuperar-nos de la taquicàrdia que ens martellejava el pit des de l’inici del concert.

Vam atacar la segona part amb coratge interpretant més clàssics i més Ferrer: En pau, el noi va trencar el silenci de la mitja part, seguida de La plaça del sol, d’Enric Morera i Com una espiga, novament de Rafael Ferrer. Barcelona 1957 d’Antoni Ros Marbà va ser l’última sardana interpretada en aquest concert, així com la primera de les dues peces d’autors contemporanis.

La Rapsòdia per a piano i cobla de Manuel Oltra tancava el concert, amb un Carles Marigó que va meravellar a tothom amb el seu talent i bon gust i que ens va mostrar la seva estima vers la música de casa nostra així com la seva emoció de compartir l’escenari amb nosaltres. La Cobla Sant Jordi hem de dir, per la nostra banda, que va ser un honor acompanyar-lo en aquesta Rapsòdia i esperem que aquesta sigui la primera de moltes més col·laboracions.

Ja alliberats del pes específic que va agafar el concert, vam poder gaudir de l’exquisida Cançó de bressol de Frederic Mompou que el Carles ens va regalar com a propina.

Com que no podia faltar una propina per part de la cobla, vam interpretar, a petició del director, La Santa Espina que va ser acollida amb una ovació per part d’un sector del públic.

Fent balanç d’aquest 3er Cicle, la Sant Jordi, en termes generals, ens sentim molt satisfets. La resposta del públic ha estat formidable i, una vegada més, hem pogut ampliar el ventall de possibilitats d’aquesta formació que tant ens estimem, sense renunciar al valuós patrimoni que la música per a cobla posseeix.

Que el Cicle sigui una realitat i que s’hagi consolidat en temps de crisi no és una casualitat. Això ha estat possible, sobretot, gràcies al treball i l’esforç de la nostra mànager, la Rut Martínez, principal artífex del Cicle, amb l’ajut i el suport del nostre representant, l’Oriol Gibert, així com també de la màxima implicació i esforç que ha continuat dedicant el Josep Antloni Sánchez, tot i haver deixat les tasques de representació de la cobla. Moltes gràcies a tots tres!

I un especial agraïment, també, al nostre públic: al de tota la vida i als nouvinguts, al públic més fidel i a l’ocasional, a l’incondicional i al que arrufa el nas de tant en tant. A tots vosaltres: moltes, moltíssimes gràcies.

El tercer concert del tercer Cicle a l’Auditori, celebrat el 16 de gener de 2011 aixecava una gran expectació. No només entre els seguidors de Comelade i de la Sant Jordi i de la música per a cobla en general. Els mateixos músics de la Sant Jordi i, segurament, també Comelade i el seu trio estàvem expectants per conèixer quin seria el resultat d’aquesta fusió tan particular.

És ben sabut que el músic de la Catalunya Nord –o del sud de França- sent una predilecció especial cap a la cobla. Sempre ho ha manifestat sense amagar-se’n. D’altra banda, comptar amb la mà, el talent, l’ofici i el bon gust de Bernat Castillejo als arranjaments era una garantia d’èxit en aquest, a priori, complicat maridatge. Complicat en el sentit que la música de Pascal Comelade viu en i per la senzillesa. Vestir aquesta música sense despullar-la de la seva nuesa no és gens fàcil i el Bernat Castillejo ho ha aconseguit d’una manera magistral.

Una setmana intensiva d’assajos va posar en contacte la tenora amb el piano de joguina, el tible amb la melòdica, el flabiol amb el piano de cua i el xerrac. En pocs dies, la cobla sencera va entrar en aquesta banda sonora de casa de nines, en la qual semblava encaixar-hi a la perfecció.

El concert de diumenge va ser un viatge retrospectiu fent un repàs als últims vint anys de la música de Comelade. Poc abans de les sis de la tarda, l’escenari era preparat amb tot l’instrumental del trio: Un piano de cua i dos de joguina, interpretats pel protagonista de la vetllada, les dues fileres de faristols pels músics de la cobla, amb el contrabaix reposant al costat. A continuació seguien les guitarres de veritat i de joguina de l’Ivan Martínez, el seu acordió i altres teclats pensats per ser interpretats per unes mans de mides més petites. A l’extrem dret, l’inventari del Pep Pasqual: una taula que faria passar bones estones als més petits i no tan petits: campanes, trompetes, granotetes, un mico tocant els platerets, xiulets, globus i un llarg etcètera, a més d’alguns instruments dissenyats, en principi, per a funcions no musicals, com ara el xerrac o la cafetera. Com a bon músic que és, però, desenvolupa la seva funció de multi instrumentista combinant les joguines amb el seu inseparable clarinet, el saxo baríton i la trompeta, a més d’un particular set de percussió.

Les sis en punt. La sala plena de gom a gom, amb gent ben diversa, de gustos ben diferents i que, per una vegada, coincidien a la mateixa sala de concerts. Sense fer-los esperar els músics apareixíem a l’escenari. Una heterodoxa introit de flabiol, seguida d’una introducció de piano ens preparava per a iniciar aquest viatge màgic. La cobla es va enfilar en el carrusel d’aquesta música de fira amb regust de núvols de sucre i marionetes.

Els temes escollits per a l’espectacle van ser The skatalan logicofobism, La societat del piano obstacle, The Halucinogenic Espontex Sinfonia, L’argot del soroll, O gran paralelo, Patafisiskal polska, Sense el ressò del dring, el bolero del Raval i La Sardana dels desemparats, aquesta última interpretada per la cobla sola, així com també alguns temes intercalats pel trio sense la cobla.

Els músics de la Sant Jordi vam gaudir com nens petits i no dissimulàvem un somriure contemplant i escoltant al Pep Pasqual fent un solo de cafetera amb una embocadura de trompeta, o fent una melodia amb un globus que es desinfla, o bé retallant una palleta de les que es fan servir per beure’s la llet amb colacao.

Al final del concert, la forta ovació del públic que omplia la sala Oriol Martorell de l’Auditori ens va obligar a fer un parell de bisos que vam interpretar, si cap, amb més entusiasme que abans, conscients de l’èxit de l’experiència i, com se sol dir, aprofitant els últims cartutxos, ja que tot plegat apuntava al seu final.

Amb l’eufòria del moment i amb la incertesa de si el Bernat Castillejo havia pogut assistir al concert, no el vam convidar a pujar a l’escenari a rebre tota una ovació per ell sol. Des d’aquí la hi volem dedicar, doncs, ja que el secret de l’èxit d’aquest projecte rau en la seva solvència professional.

Una altra ovació mereix també la Rut Martínez, promotora i coordinadora de l’espectacle, que ha patit fins l’últim moment i que ha estat pendent del més petit detall perquè tot funcionés a la perfecció.

Esperem que pel Pascal Comelade l’experiència hagi estat tan positiva com ho ha estat per a nosaltres poder treballar amb ell i el seu equip i desitgem que aquesta experiència no quedi, amb el temps, com una anècdota aïllada, sinó que tingui una continuïtat i es pugui repetir a molts altres escenaris del nostre país i més enllà de les seves petites fronteres.