El passat 17 de juliol la cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona vam participar al XXIV Festival Castell de Peralada dirigits, aquesta vegada, per Diego Martín, un jove director que va encarar el seu primer contacte amb el món de la cobla amb una gran solvència, energia i un carisma excepcional, amb el qual vam fer un treball excel·lent, i amb un programa format íntegrament per sardanes i obres d’autors contemporanis.
Estàvem convocats a les vuit del vespre per realitzar una petita prova acústica que ens permetés adaptar-nos a la sonoritat de l’escenari sense cansar-nos massa i arribar amb bon estat de forma a l’hora del concert.
La prova acústica es va endarrerir. Els músics ens anàvem posant nerviosos, ja que vèiem que se’ns anava escurçant el temps per la prova i pel sopar. Finalment ens van donar l’accés a l’escenari i vam realitzar una prova acústica breu. Molt breu. No hi va haver temps, ni de bon tros, per passar tots els fragments que el Diego havia pensat assajar, però no vam tenir altre remei que abandonar l’escenari. Almenys ens quedava una estona raonable per poder sopar sense presses.
Havent sopat ens vam dirigir de nou al recinte dels jardins del Castell de Peralada per enfundar-nos el vestit de concert i escalfar una mica abans de sortir a l’escenari, cosa que es va produir a les deu en punt, tal i com estava previst.
Vam encetar la primera part del concert amb tres sardanes que vam estrenar a l’Auditori de Barcelona el 31 de gener del 2009, en un concert dedicat a les estrenes del 25è aniversari de la cobla. Les tres sardanes en qüestió van ser 25 de Víctor Cordero, Companys de viatge de Jesús Ventura i Terra de Cavallers d’Enric Ortí.
Una sensació estranya s’apoderava de nosaltres dalt de l’escenari: si bé, d’una banda, ens sentíem molt còmodes amb la sonoritat, d’altra banda la calor ens sufocava i teníem el director a un incomodíssim contrallum que diluïa la seva presència.
Arrancava la quarta sardana del programa: la delicada joia La ballarina i el soldadet de plom de Francesc Cassú, després de la qual interpretaríem per primera vegada des de la seva estrena -al darrer Memorial Joaquim Serra- la Rhapsody for cobla del nord-americà Kevin Kaska.
Afortunadament, després de la rapsòdia arribava el desitjat descans per recuperar forces. Mancava una sola obra per acabar la nostra intervenció: Fantasies del Ges de Pitu Chamorro, que interpretaríem per començar la segona part del concert. L’obra de Chamorro conté tres moviments amb tres estètiques ben diferenciades. El Pescallunes és un tango perfectament encaixat en el llenguatge d’Astor Piazzolla. La bruixa del Gorg del Saule és un vals emmarcat per un interludi i un postludi en un llenguatge sinistre i misteriós i, finalment, La serp dels Comuns és un swing que transforma la cobla en una big band a la catalana amb tres trombons de vares a la secció greu.
Tant en aquesta obra com a l’obra de Kaska, vam comptar amb la col·laboració de Fani Fortet i Feliu Ribera a la percussió.
Finalitzades les Fantasies del Ges cedíem l’escenari a Carles Santos, el qual s’encarregaria de cloure el concert amb el seu espectacle Sis tenores i un senyor.
Filed under: Festival Castell de Peralada
El passat diumenge 19 de juliol va tenir lloc el XVI Gran Concert de Sardanes i Música per a Cobla dins del XXII Festival Castell de Pera-lada.
L’esdeveniment es va dur a terme a l’Auditori dels jardins del Castell a les 22.00 hores i hi vam participar les cobles Ciutat de Girona i Sant Jordi – Ciutat de Barcelona i el coreògraf Cesc Gelabert, Col·lectif Pops, la Companyia de Dansa Carles Ibáñez i l’Esbart Dansaire de Rubí.
Ambdues cobles ens vam disposar a banda i banda de l’escenari, separades per la percussió, que ocupava l’espai central. La primera part del programa portava com a lema “Costa Brava, so de cobla”. La va obrir la Cobla Ciutat de Girona, amb el seu director titular, Marcel Sabaté i la sardana d’Agustí Borgunyó Costa Brava. La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona vam interpretar Giverola de Juli Garreta, sota la direcció de Xavier Pagès. La ciutat de Girona continuava amb Atzavares i Baladres d’Eduard toldrà i la Sant Jordi vam procedir amb la primera estrena de la nit: l’obra en forma d’escena programàtica Narcís Monturiol i l’aventura de l’Ictineu de marc Timón. Obra composada originalment per a orquestra, però que el mateix compositor va arranjar per a cobla d’onze instruments i percussió.
Per cloure la primera part vam interpretar a dues cobles La sardana de Lloret de Fèlix Martínez Comín, dirigida per Marcel Sabaté i la segona estrena de la nit: l’obra Pinya de rosa de Jordi Molina, que ell mateix va dirigir.
La segona part lluïa el lema “Sardana, variacions sense tema”, i estava configurada per unir el so de la cobla amb la dansa coreogràfica. Era el torn de la Ciutat de Girona, que interpretava Moviment per a una sardana – Íntima de Joaquim Serra, amb la participació de l’Esbart Dansaire de Rubí. La Cobla Sant Jordi vam seguir amb l’obra de Salvador Brotons So d’onze i percussió, amb la Companyia de dansa Carles Ibáñez i coreografia del mateix Ibáñez. Col·lectif Pops escenificaven la magnífica De nit al pont de Sant Agustí de Francesc Cassú, intepretada per la Ciutat de Girona i Enyor de Ricard Lamote de Grignon va ser l’última sardana que vam interpretar la Sant Jordi amb la coreografia de Cesc Gelabert.
L’última estrena de la nit s’encarregava també de cloure el concert. Xavier Pagès dirigia Marinera d’Albert Guinovart, per a dues cobles, que va sofrir especialment la poca idoneïtat de la disposició de les cobles, separades en dues seccions pels instruments de percussió.
Com a propina vam interpretar, també a dues cobles, un curt i un llarg de la sardana Costa Brava 100, de Jesús Ventura, enllaçant amb la temàtica de la primera part.
Acabat el concert vam haver de lamentar els entrebancs de la disposició dalt l’escenari, que si bé, d’una banda, afavoria l’agilitat en la mobilitat i el màxim aprofitament de l’espai per a les coreografies, va tenir, de l’altra, les seves conseqüències en el resultat musical.
La poca assistència de públic va ser l’altre element negatiu de la nit. Creiem que un concert d’aquestes característiques era prou atractiu per acollir un grup més elevat de persones en aquest marc tan emblemàtic com és el Castell de Peralada, amb una fusió de música i dansa variada, amb coreògrafs i grups de dansa del més alt nivell i un programa prou variat i representatiu de la cultura del nostre país i amb la promoció d’estrenes musicals. Tanmateix, cal agrair enormement les persones que sí que hi van poder assistir i que ens van acollir amb els seus càlids aplaudiments. A tots vosaltres: gràcies.
