El Festival Grec 2010 va comptar, novament, amb la participació de la cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. El concert va tenir lloc, com és habitual, a la Plaça del Rei, el passat dijous 22 de juliol.
Aquesta vegada vam tenir l’honor de comptar amb la figura d’un dels directors i, a la vegada, compositors de més prestigi dins de l’àmbit de la música per a cobla: Francesc Cassú i Jordi, director titular de La Principal de La Bisbal.
Quina millor ocasió, doncs, per explotar les seves dues millors facetes? El programa, per tant, estava fet a mida:
La primera part començava amb les tres sardanes que el mateix Cassú va confessar com a les seves preferides: Scala Dei de Josep Maria Bernat, Mar plana de Josep Maria Vilà i Gandol i Ciutat submergida de Vicenç Acuña. Aquestes sardanes, ens explicava el Francesc abans d’iniciar el primer assaig, es caracteritzen per posseir una sonoritat particular, allunyada de la instrumentació més clàssica i habitual en tants i tants compositors.
Seguia la primera part amb la Dansa gitana de Joaquim Serra, composada originalment per a orquestra simfònica i instrumentada per a cobla pel propi Francesc Cassú.
Per cloure la primera part, es va programar La moixaranga d’Algemesí també de Joaquim Serra, el compositor predilecte del director empordanès.
La segona part del concert estava formada íntegrament per obres de Francesc Cassú:
La suite sensitiva Amb els cinc sentits, dedicada a la nostra cobla i estrenada a l’Auditori de Barcelona el dia de les estrenes del 25è aniversari, obria la segona part amb els seus cinc moviments.
Seguien les sardanes Aurora promesa i Plenitud i, per cloure el concert, no podia faltar la fantasia Akelarre, una obra que és ja tot un clàssic i un clar referent per a la nova fornada de joves i no tan joves compositors que s’embranquen en la música per a cobla.
El dia 22, doncs, ens vam trobar a l’escenari de la Plaça del Rei a mitja tarda per realitzar les proves de so, que aquesta vegada es van realitzar amb relativa puntualitat. Com sembla ser una tendència dels últims anys, el vent amenaçava amb fer estralls una altra vegada, però, si més no, no ens agafaria desprevinguts.
Vam aprofitar la presència de May/Zircus i Francesc Botet per fer una petita sessió fotogràfica testimonial de l’esdeveniment i, de seguit, ens en vam anar a sopar una mica abans d’iniciar el concert.
Poc abans de les deu del vespre ens dirigíem, novament, cap al recinte per canviar-nos de roba i iniciar el concert, cosa que es produí gairebé de forma immediata després de les campanades que anunciaven l’acompliment de l’hora fixada.
Si bé la platea no estava plena, el públic que es va aplegar a la plaça es va mostrar generosament complagut amb cadascuna de les obres interpretades.
Després de la interpretació de l’Akelarre, com a resposta als aplaudiments, vam oferir dos bisos. el primer va ser un altre arranjament de Cassú, aquesta vegada d’una obra original de Leroy Anderson: El rellotge sincopat i, per agrair els entusiastes aplaudiments que aquesta petita peça va arrencar, vam interpretar La ballarina i el soldadet de plom per finalitzar el concert.
Amb el mateix entusiasme, com a mínim, que el públic assistent, els músics de la cobla Sant Jordi ens dirigíem cap als camerinos, després d’haver gaudit d’aquest gran concert. Va ser per nosaltres un gran plaer tocar aquesta música meravellosa, dirigida pel mateix compositor. Un plaer que esperem que es torni a repetir.
Fotografia: Francesc Botet
Filed under: Festival Grec de Barcelona
Dins els actes del Festival Grec 2009 hi va haver, com cada any, el concert de música per a cobla a càrrec de la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, a l plaça del Rei de la ciutat comtal, que va tenir lloc el passat dijous 23 de juliol.
Com és habitual, vam optar per convidar un director que es fes càrrec de la direcció musical d’aquest concert i poder conèixer, d’aquesta manera, altres maneres de treballar i d’entendre la música. En aquesta ocasió, l’escollit va ser el jove director i compositor asturià Nacho de Paz, que entraria en contacte, per primera vegada, amb el món de la cobla.
Durant els assajos que vam fer, el jove director ens va transmetre un entusiasme i una energia aparentment inesgotables, arrancant el màxim rendiment de tots i cadascun de nosaltres i exprimint les possibilitats d’aquesta nova formació musical que se li plantava al davant.
El dijous 23, un tràfic infernal conxorxat amb la temperatura ambiental, de 38 graus, ens va impedir començar les proves de so a l’hora citada: les set de la tarda. Eren ben bé quarts de vuit quan tots els músics vam estar disposats dalt l’escenari per poder treballar una mica sobre el terreny i constatar amb quina acústica i quin espai físic comptaríem a l’hora del concert. Feia una calor asfixiant la qual no volíem sospitar fins a quin punt s’accentuaria enfundats dins la roba de concert i amb els focus encesos.
Acabada la prova acústica, vam recuperar energies a un petit establiment del barri, fent broma –com sempre- i esperant l’hora d’anar cap als camerinos a posar-nos a punt. Això va ser a quarts de deu quan, resignats, ens vam desfer de la roba estiuenca i ens vam arreglar per sortir a l’escenari. Tot era apunt i tots estàvem preparats.
Amb puntualitat rigorosa començava, doncs, el concert de cobla del Festival Grec 2009. Just ser dalt l’escenari vam poder confirmar el que ja temíem: feia una calor asfixiant. A baix, una remor en la penombra indicava que el pati de butaques era ple, o poc se’n faltava. Més enllà, uns envans de fusta separaven el recinte del concert de la resta de la vida nocturna de Barcelona: el bar de la plaça del Rei continuava en plena activitat i la gent asseguda a la terrassa, feia la seva, absolutament aliena a l’acte cultural.
Unes passes rere nostre indicaven que el director, Nacho de Paz, feia entrada a l’escenari. Aplaudiments i els músics, drets. De Paz va esperar uns segons a esperar, inútilment, que el silenci es manifestés. En comprovar que els decibels restants venien de la llum de més enllà del pati de butaques, va donar l’entrada per contraatacar amb els nostres instruments i executar el programa previst: Ningú és profeta a la seva terra de Marc Timón; A contrallum de Víctor Cordero; Tortellà 1908 de Marcel Sabaté; Als Juncans d’Esteve Palet i L’Ocell Captiu de Xavier Pagès, per tancar la primera part.
El temps va voler donar-nos un cop de mà i va deixar anar uns forts cops de vent per fer baixar el termòmetre. El preu a pagar va ser caríssim: el faristol d’en Xavier Torrent va anar per terra a mig interpretar l’Ocell Captiu, obra per a flabiol solista. Vam haver de parar per tal que en Xavier pogués recompondre les partitures i assegurar l’estabilitat del faristol abans de continuar la interpretació de la peça.
Durant la mitja part no van faltar els comentaris i les bromes per part dels músics, però tampoc les paraules d’encoratjament. El nostre director titular, en Xavier Pagès, ens va venir a saludar i a felicitar-nos a nosaltres i, sobretot, al Nacho de Paz i el Xavier Torrent per la sang freda i l’excel·lent interpretació malgrat l’incident. En Francesc Botet també va fer acte de presència amb la seva càmera, per immortalitzar aquests moments únics.
La caiguda del faristol no va ser l’única mala passada que ens va fer el vent durant el concert: els músics vam haver de fer autèntics malabarismes –mai millor dit- per poder interpretar, a la segona part, les Escenes de circ d’Albert Carbonell; Tarda de fira d’Agustí Charles i Le cirque des Étoiles de Joan Josep Blay. El vent feia girar, constantment, les pàgines, sense que hi poguéssim fer res: alguns canvis de pàgina amb pocs compassos d’espera feien impracticable l’ús de les pinces en el cas dels músics i, en el cas del director, és senzillament impossible poder fer-ne ús.
No voldríem iniciar un debat sobre la conveniència de fer concerts a l’aire lliure. És evident que el marc és incomparable i que ve molt de gust, de cara el bon temps, d’aprofitar tants escenaris emblemàtics que ens ofereix una ciutat com Barcelona. Haurem de tenir sempre en compte, però, que les conseqüències interfereixen directament en l’aspecte musical, tal i com vam comprovar el passat 23 de juliol. Per part dels músics, va ser un patiment. Per part del públic, hi podeu dir la vostra deixant un comentari més avall.
Malgrat tot, els músics ens emportem un grat record d’aquest concert., tant pel treball fet amb Nacho de Paz com també per la càlida resposta d’un abundant i generós públic que va semblar entendre les circumstàncies i que ens va fer costat en tot moment, aplaudint quan vam haver d’interrompre L’ocell captiu, i que va insistir fins que vam interpretar, com a bis, Ningú és profeta a la seva terra de Marc Timón, per acabar el concert.
Fotografies: May/Zircus
