El bloc de la Sant Jordi

Com cada any, el 24 de setembre és Festa Major a Barcelona. La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona vam oferir, com ja és habitual, el nostre concert de sardanes i música per a cobla. Aquesta vegada, però, el marc no va ser el més adequat. Per alguna raó que no vam acabar d’entendre, no vam tenir cabuda dins de la basílica de la Mercè, com cada any, sinó que vam haver d’oferir el concert a la plaça de la Mercè, a l’aire lliure.

    Ja se sap, els concerts a l’aire lliure tenen un risc. Un gran risc, si el recinte no està tancat al trànsit ni als passavolants. Aquest va ser el cas: les cadires disposades a la plaça no van ser suficients (la qual cosa vam celebrar), però la plaça dóna a dos carrers: un d’obert el trànsit el qual, per fortuna, no va ser gaire abundant ja que el carrer en qüestió és estret i en cap cas gaire concorregut i l’altre, el que donava directament a la part posterior de l’escenari, peatonal. La manca de civisme és palesa per molts veïns de Barcelona i, en el cas d’afectar a un acte públic en un espai públic, es va fer evident per la quantitat de gent que va creuar per l’indret en el moment del concert i no es va dignar a abaixar el to de veu.

    Malgrat tot, aquest dia sempre és molt especial per a la Sant Jordi. Es crea una màgia. Sabem que el nostre públic hi assisteix de bon grat i que espera el màxim de la cobla. El programa es va configurar amb nou sardanes d’autors clàssics i contemporanis. Els clàssics: Enric Casals (Heroica), Joaquim Serra (Sota els pins del pujolet), Eduard Toldrà (L’hereu i la pubilla) i un clàssic contemporani: Manuel Oltra (Equívoca). Els contemporanis: Marc Timón (El somni de la princesa Nerídia), Francesc Cassú (La sardana d’en Tocasons), Joan Druguet (Present d’aniversari) i Jesús Ventura (Violetes). Per finalitzar el concert, vam interpretar marinada d’Antoni Pérez-Moya.

    El temps amenaçava amb pluja, però vam ser just a temps d’interpretar el bis obligat de cada any per aquesta diada: Princesa de Barcelona de Jaume Torrents. Vam recollir amb presses: al cap de cinc ,minuts un gran xàfec amarava la ciutat comtal. Desitgem i esperem recuperar la nostra estimada basílica de cara el proper any. La música de casa nostra s’ho mereix.

El 24 de setembre és la data més assenyalada de les Festes de la Mercè de Barcelona que, enguany, s’allargaven del 23 al 26 amb un ampli ventall de concerts per a tota mena de públic i varietat de gustos als múltiples escenaris escampats per la ciutat.

La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona hi vam participar, com cada any, amb una ballada al Pla de la Catedral el dijous 23, i amb el ja tradicional concert a la basílica de La Mercè el mateix dia 24.

A les nou del vespre a la basílica no hi cabia ni una ànima més. Els músics de la Sant Jordi vam sortir puntuals a l’altar, esbufegant de calor abans de fer sonar una sola nota, degut a l’ambient infernal que s’havia apoderat del temple.

Seguint la indicació del nostre director convidat, Lluís Vila, el Xavi Torrent iniciava amb el flabiol la introit escrita d‘El testament de n’Amèlia, de Joan Lamote de Grignon. Les notes s’obrien pas entre el baf espès, fent emmudir i embruixant el temple sencer. Amb un canvi de caràcter, la introit ordenava l’inici d’aquesta sardana composada a partir d’una de les cançons populars més tràgiques del nostre patrimoni cultural, en la qual, els nostres solistes, Enric Ortí i Marc Timón van oferir un autèntic recital de lirisme que va fer esclatar l’audiència amb un clamorós aplaudiment.

El concert continuava amb un altre clàssic: El cavaller enamorat, de Joan Manén, amb un altre inspiradíssim cant de tenora interpretat per l’Enric, que va renovar un encanteri que romandria entre les parets de la basílica fins al final del concert.

Sota aquest ambient màgic vam interpretar les tres sardanes que completaven la primera part: Deixant a Catalunya de Jaume Vizern, instrumentada pel mateix Lluís Vila, La Mimada, de Juli Garreta, amb un paper preponderant al metall amb un no gens menys inspirat Carles Herruz a la trompeta i La sardana del jubileu de Manuel Oltra abans d’arribar al descans.

La segona part continuava amb dos clàssics més: Serra amunt d’Enric Morera i La vaca cega d’Antoni Juncà i continuava amb dues sardanes de dos autors contemporanis que podem considerar clàssics del nostre temps: la Sardana del tocasons de Francesc Cassú i Tiet Ferriol, l’últim rossinyolet, de Marc Timón.

Vam cloure o, més ben dit, teníem la intenció de cloure el concert amb un altre clàssic: la Dansa de fadrins de Joaquim Serra, però l’esclat dels aplaudiments del públic ens va retenir a l’altar per oferir la primera propina: El saltiró de la cardina, de Vicenç Bou, que va tornar a arrencar una ovació per part dels assistents. Com no podia ser d’una altra manera, vam interpretar, ara sí, la sardana que tothom esperava i que no podíem deixar d’interpretar en un dia tan assenyalat: Princesa de Barcelona de Jaume Torrents, corejada a viva veu pels barcelonins.

Com que l’ovació del públic va ser majúscula en finalitzar la segona propina, no vam gosar sortir de l’altar/escenari sense interpretar un últim bis: El cavaller enamorat per cloure una altra nit memorable a la basílica de La Mercè.

Fotografia: Francesc Botet

24 de Setembre. Dia de La Mercè, patrona de Barcelona i Festa Major de la ciutat comtal. El dia anterior, la Cobla Sant Jordi vam oferir una ballada de sardanes al pla de la Catedral, dins dels actes oficials de La Mercè, amb un estrés considerable ja que, a causa del trànsit, alguns vam fer una mica tard i, a més, havíem de marxar escopetejats cap a Tarragona, on teníem una altra ballada per tancar les festes de Santa Tecla.

El dia de La Mercè, però, va ser una altra cosa. Amb tot el temps del món vam arribar a la Basílica de La Mercè per efectuar-hi el concert que fem cada any a aquest mateix indret el mateix dia assenyalat.

Per tal d’exorcitzar els nervis i les presses del dia anterior, vam anar a fer unes tapes a un bar del Born després de deixar els instruments i la indumentària a la sagristia de la basílica. A la porta del bar ens entraven els dubtes: uns quants hi van anar l’any passat, i ens van dir que van menjar molt malament. Els altres, homes de poca fe, vam fer cas omís a les advertències dels nostres companys, argumentant que no hi havia res més a la vista i que hi havia lloc per tots. El “sopar” en qüestió va resultar un desastre total: embotits de bromes i pa de mentida. Per sort, el preu no estava d’acord amb la qualitat i ens van clavar un pal que ens en recordarem com per no tornar-hi a posar els peus!

Amb l’estómac més insatisfet que mai, ens vam dirigir de nou a la basílica. Després d’una missa solemne, la cobla ens vam trobar amb una església plena de gom a gom, amb gent dreta més enllà de les últimes files. Feia goig de veure.

Dirigits pel nostre director titular, Xavier Pagès, vam iniciar el concert amb Camprodon de Joan Manén. Vam seguir amb una sardana del mestre Ricard Viladesau, que es programa molt rarament: Perdó, amb un sublim i emotiu cant de tenora que l’Enric Ortí va interpretar amb aquella màgia que el caracteritza i que deixa a tothom bocabadat. Vam interpretar, a continuació, la Suite per a cobla de Josep Vicens, nét del popular compositor de sardanes, l’avi “Xaxu”, amb retalls clàssics al més pur estil de Joaquim Serra o amb d’altres més propers al romanticisme de Martínez Comín. Vam acabar la primera part d’una forma més desenfadada amb La polca de les dones de Josep Cassú.

La segona part va estar formada íntegrament per compositors contemporanis, amb un ventall d’edats que s’estenia dels vint-i-llargs als vuitanta-i-tants. Tots ells, però, de reconeguda i solvent trajectòria musical:

Vam començar amb tres sardanes: El cercle de Xènius d’Enric Ortí, 25 de Víctor Cordero i Mascarada de Joan Jordi Beumala. Les Quatre miniatures de Manuel Oltra trencaven l’estela sardanista amb quatre moviments diminuts i deliciosos. Ja ho diuen: al pot petit hi ha la bona confitura! Per contrastar, vam acabar el concert amb Mataró Ciutat Pubilla 2009 d’un Marc Timón sota la influència més marcada de George Gershwin, que va fer alçar el públic dels bancs per aplaudir clamorosament.

El primer bis va ser, com cada any, Princesa de Barcelona, dedicada a la Mare de Déu de La Mercè, que ca fer tornar a esclatar el públic en aplaudiments, demanant un segon bis que va ser, de nou, Mataró ciutat Pubilla 2009 de Marc Timón.

Fotografia: Francesc Botet