Del 28 al 30 de desembre la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona hem estat enregistrant un disc en directe amb Roger Mas i el seu grup al Teatre Comarcal de Solsona. Feia temps que aquest projecte s’estava gestant i, després de l’estrena al Petit Palau (coneguda també com a “experiment número dos”-l’experiment número u va ser enregistrar El dolor de la bellesa al darrer disc del cantautor), la reestrena al Kursaal de Manresa i diversos assajos a Sant Feliu de Llobregat, el projecte Roger Mas + Cobla Sant Jordi quedarà per la posteritat en aquest enregistrament que hem estat efectuant els tres darrers dies abans de l’últim dia de 2011.

    Han estat tres dies de feina molt intensa i molt dura per a alguns. Cal recordar que per poder materialitzar un projecte d’aquestes característiques hi ha un seguit de gent al darrere que fan que quan els músics arribem, tot estigui llest per començar a treballar, quan els altres ja portaven tot el dia fent-ho. Un d’ells, el Ramon Sendra, tècnic de so, que va haver de matinar cada dia per tenir l’equip a punt, escoltar amb alguns dels músics la feina feta en els primers concerts per tal de poder corregir i millorar les petites (i no tan petites) coses que són inevitables en qualsevol concert.

    Convocats a les 16.30 del dia 28 de desembre, el gruix de músics de la Sant Jordi vam anar fent acte de presència al Teatre Comarcal. La cosa anava tard (però està encebada i no hi ha qui l’aturi) i vam passar un parell d’horetes relaxats, escalfant una mica, fent un cafè, anant a berenar… un patir i un estrés que no us ho podeu ni imaginar…

    Van començar les proves pel primer concert. Feia dies que no ens vèiem uns i altres i, per tant, les proves van fer la funció, també, de petit assaig. Com que ens hi vam posar una mica tard, al capdavall sí que vam haver d’afanyar-nos una mica. a les 21h obrien sala i a les 21.30 començava el primer concert.

    El segon dia vam estar convocats una mica més tard i, només arribar, ens va caure un gerro d’aigua freda a sobre: l’enregistrament del concert no es podria fer servir perquè només es va enregistrar amb una part dels micros sembrats a l’escenari. <<No passa res>>, dèiem tots. <<Encara tenim dues vides>>. Va resultar que la segona vida va donar força de sí. Tot i que alguns vam sortir una mica decebuts després del segon concert, un whatsapp matiner del Pep ens animava l’endemà dient que teníem moltes coses bones i ens convocava a les 19h ben puntuals del dia 30 per enregistrar un parell de cançons sense públic. Havent-nos tret el mal del cos (aquells “alguns” dels que us parlava abans) vam fer cap a Solsona, doncs, per tercera vegada. Vam enregistrar un parell de temes tot i que, com era normal, no era el mateix tocar per un pati de butaques pràcticament buit que fer-ho davant d’una platea plena a rebentar. Però ens quedava una vida. I va resultar ser la bona. Vam oferir un concert espatarrant que el públic va aplaudir amb ganes. Va tornar l’eufòria. Els núvols passaven a set vegades el seu temps. Abraçades. Crits i celebracions a l’estil Champions league als camerinos. I després celebració a l’hotel Sant Roc, amb aperitiu post-concert i fotografies familiars.

    Aquest va ser l’ambient dels tres dies a la capital del Solsonès. El tret de sortida d’un projecte molt ambiciós que donarà els seus fruits ben aviat.

    El marc està dibuixat. I aquest va ser, aproximadament, el quadre:

    S’apaguen els llums de sala. Silenci contingut al pati de butaques: s’està enregistrant un disc. S’ha d’anar amb compte: es demana silenci i quietud. De sobte, una cridòria impressionant fa saltar a més de tres i de quatre de la butaca. Què és aquest escàndol? Els músics. Abans de sortir fem pinya i ens animem els uns als altres a base de crits, abraçades, encaixades i tustades a l’esquena. Aplaudiments. Apareixem a l’escenari ben trajats com si no tinguéssim res a veure amb el rebombori protagonitzat uns instants abans. La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona estem situats a l’escenari. Esperem que es faci el silenci i arrenca la introit del flabiol. (Xifla Xauli!) Sona El rei dels núvols, sardana del Xavier Guitó inspirada amb El rei de les coses de Mística Domèstica. Mentre el públic aplaudeix la intervenció de la cobla, apareix el grup del Roger Mas i ell mateix fa acte de presència a l’escenari. Els aplaudiments s’incrementen. El Roger es dirigeix a l’audiència i presenta a tots els músics que hi ha a l’escenari: Xavier Guitó al Piano, Arcadi Marcet
al baix i al contrabaix, Pinyu Martí a la bateria i, un per un, anomena el nom de tots els músics de la cobla.

    Amb tots els efectius al seu lloc, continua el concert. Tot i que no es va fer cap pausa, podríem dir que seguíem un fil argumental dividit en dues o més parts: la primera part consistia en una retrospectiva de la carrera del Roger vista a través del prisma de la fusió amb cobla. Així es van anar desgranant El rei dels núvols, L’home i l’elefant, Si tu m’ho dius…, Valent com la lluna (Trist com el sol) i Emboscat. Aquest últim tema no apareix en la discografia del Roger sinó que la va escriure per un documental que s’emetrà a TV3 el proper any i que parla dels joves que, durant la Guerra Civil, no van comparèixer a files i es van amagar al bosc.

    Després d’Emboscat arribava un moment especial. El Roger sol definir la cobla com quelcom a mig camí entre allò salvatge i allò diví. A mig camí entre lo culte i lo popular. En aquest projecte, la Sant Jordi actua com a coixí per a la veu del Roger i d’algun lloc (del cap del Pep Moliner, per exemple) va sorgir la pensada de fer arribar al públic del cantautor les possibilitats de la cobla com a instrument. I com que per a música per a cobla n’hi ha un munt, de seguida es va trobar la peça adequada: El testament de n’Amèila de Joan Lamote de Grignon. Aquesta és una sardana “de concert”, com solem dir els músics de cobla. No està pensada per a ser ballada i, a més, està escrita a partir de la cançó popular del mateix títol. Per tant, encaixava com anell al dit amb la definició del Roger. Aleshores vam cometre “El sacrilegi”, que va resultar no ser-ho, sinó que va funcionar a la perfecció: La cobla vam interpretar dues tirades de curts i tres de llargs de la sardana. El Roger va posar veu a la primera tirada de llargs i a l’última, resumint en dues estrofes, tota la història narrada a la cançó. El públic va respondre amb un calorós aplaudiment i, després d’haver-la escoltat, el Pep i el Roger van decidir modificar el seu lloc en el repertori (el primer dia la vam interpretar en penúltima posició) per emplaçar-la després d’Emboscat.

    Després d’El testament vam seguir amb el viatge retrospectiu amb una de les més belles cançons del Tel·lúriques: Caminant que, en la seva versió del disc ja comptava amb la col·laboració d’una tenora, a càrrec de Jordi Molina. A continuació el Roger es va situar al piano per interpretar Michela, dedicada a la seva companya i, seguidament, un tema inèdit: Si el mar tingués baranes.

    Arribava un dels punts culminants el concert: El dolor de la bellesa. L’experiment número u, que va desencadenar el número dos i un seguit d’esdeveniments que ja coneixeu fins a portar-nos al Teatre Comarcal de Solsona. La sardana de frontera va sonar amb més força en cadascuna de les interpretacions que en vam fer durant els tres dies (bisos inclosos) amb un Carles Herruz a la trompeta interpretant el “toque a degüello” al més pur estil de les bandes sonores d’Ennio Morricone i que va aixecar la primera gran ovació del públic.

    Un altre tema inèdit ens portava fins a Berga amb El vals de la Ginesta. Després del vals culminava la primera part del concert amb un tema que aglomera alguns dels temes populars, quasi himnes representatius de tots i cadascun dels punts geogràfics de parla catalana. Presentat pel Roger com El pi de les tres branques dels Països Catalans, el Xavier Guitó va arranjar la Muixeranga d’Algemesí (del País Valencià) fent sonar a la vegada, a partir del contrapunt, El ball de l’Àliga de la Patum de Berga (en representació del Principat), La Bolanguera (en representació de ses illes) i Aquelles muntanyes (en representació del Rosselló). Amb un impressionant Marc Timón al registre més agut del tible i amb el Pinyu aguantant tota la tensió amb el toc de timbal obstinat de la Muixeranga, poc a poc van anar apareixent tots i cadascun dels temes, en un crescendo continu que culminava amb un Bon cop de falç que procedia de la trompeteria.

    Després d’aquest viatge condensat en una peça amb himnes dels nostres germans, s’iniciava la segona part del concert amb un viatge per les cançons dels nostres cosins germans. D’aquesta manera el Roger va posar a prova el seu italià amb Amore che vieni, amore che vai; el seu gallec amb Negra sombra, amb una introducció de pell de gallina a càrrec de l’Enric Ortí a la tenora solista; el seu francès de Solsona amb L’aigle noir, una de les seves cançons preferides, que va significar un dels moments més emotius del segon i tercer concert, amb un espectacular Pinyu Martí a la bateria; el seu euskera amb Haika Mutil i el seu castellà (més de Solsona que mai) amb La bién pagá, amb el Xavier Guitó a la batuta i amb una nova ovació com a resposta a la curiosa però brillant fusió entre copla i cobla.

    Arribàvem així a la recta final del concert, després de quasi dues hores entre música i explicacions més o menys exhaustives del Roger, amb la seva habitual comunicació de cara al públic amb un marcat sentit de l’humor que contrasta amb el caràcter més aviat íntim i fins i tot trist de la majoria de les cançons que formen part del seu repertori. Per finalitzar, però, se solen deixar les peces de “traca i mocador”. El públic més fidel del Roger ja sap que quan sona Oda a Francesc Pujols arriba el final del concert. Efectivament, amb aquesta peça, que inclou un petit reprise en la versió amb cobla per tal d’acomiadar-se del seu públic amb la música de fons i, de pas, tornar a presentar tots els músics que l’acompanyàvem, amb una menció especial per al Xavier Guitó, traductor i intèrpret entre cantautor i cobla i autor de tots els arranjaments, arribàvem al final del concert. Com que l’ovació final va estar, cada dia, a l’alçada del que esperàvem, no ens vam fer pregar i vam interpretar, com a propina, Canta, Maria (un altre tema inèdit) i un tema presentat pel Roger com una visita als nostres cosins segons: una cançó popular anglesa titulada The holy thorn. amb la introit del flabiol, els que no havien captat la traducció a l’anglès de La Santa Espina ja començaven a sospitar i, amb les primeres notes de la cobla, una rialla es va generalitzar pel pati de butaques.

    Amb aquesta emblemàtica sardana i la no menys emblemàtica veu del Roger s’acabava, doncs, el programa del concert. La ovació i el clam van ser espectaculars. Els músics ens vam situar al davant de l’escenari per tal de saludar i aplaudir també al públic: sense ell no té cap sentit fer un enregistrament en directe ni fer cap concert.

    De nou, entre cridòria i abraçades ens vam retirar als camerinos, d’on vam ser arrossegats altra vegada a l’escenari pels aplaudiments, crits i xiulets que procedien del pati de butaques. Tres concerts ens donaven marge i, com que la confiança fa fàstic, el Roger va dir, sense embuts, que oferíem com a bis alguns dels temes que no havien acabat de sortir polits durant el concert. Michela va sonar l’últim dia, amb més de dos intents d’arrencada, ja que, entre l’emoció i les bromes, costava ficar-se de nou en l’ambient íntim de la cançó. Per culminar amb focs artificials, però, només hi havia una cançó possible abans de poder deixar definitivament l’escenari: El dolor de la bellesa. La nena està corrent pel camp. La porta oberta bat a bat. I ja ho sabíem d’altres cops que quan l’obres ets un. I ja ho sabíem d’altres cops que qui torna ja no ets tu. La Sant Jordi ja no és la mateixa després d’haver obert aquesta porta. Amb un agraïment especial al Roger, al Guitó, al Ramon Sendra, al Pep i al Miquel Àngel, a l’Oriol, a la Rut i al Jordi Freixes de Batall, a tots els companys de la Sant Jordi i del grup del Roger i a tots els que ens doneu suport i heu fet possible que aquest projecte sigui una realitat, només queda desitjar-vos que el 2012 sigui, com a mínim, tan productiu i ens porti tantes alegries com aquest acabament del 2011. FOC A L’OBAGA!

Enllaços de premsa:

http://www.regio7.cat/cultures/2011/12/28/roger-mas-cobla-sant-jordi-convoquen-mes-800-persones/183167.html

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2522

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2808/sardana/rumba/roger/mas

http://www.regio7.cat/cultures/2011/12/31/roger-mas-cobla-sant-jordi-ja-son-immortals/183452.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/roger-mas-cobla-cel-1294919

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2011/12/30/catalunya/1325207482_425078.html

http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Roger-Mas-enregistra-espectacle-cobla_0_617338295.html

http://admin.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/487896-roger-mas-i-la-cobla-en-directe.html

La Vanguardia, 30.12.11 / Crítica de Donat Putx: http://www.donatputx.com/2011/12/31/universos-acoblats/

http://www.cancioneros.com/co.php?NM=3293

    El concert, retransmès en directe pel Canal 33, oferia un programa tan extens com variat, repassant quatre segles de música nadalenca. Hi han participat tots els cors de l’Escola Coral de l’orfeó Català i, evidentment, el mateix Orfeó Català, la Cobla Sant Jordi, dirigits per Josep Vila i Casañas, director titular de l’Orfeó, hi hem participat amb l’estrena de dues obres encarregades per la mateixa entitat a dos compositors del nostre país, tots dos vinculats amb la nostra cobla: Xavier Pagès i Marc Timón.

    El sol d’hivern de Xavier Pagès, per a cobla, cor i orgue, és una obra de caràcter fúnebre, composada a partir del poema de George Pierce Grantham, traduït al català pel mateix compositor, i que narra el trist episodi bíblic de la matança dels innocents. Amb aquesta obra, l’Orfeó ha volgut tenir un record –especialment en aquestes festes- per a tota aquella gent que, d’una manera o altra, és o ha estat víctima de la violència.

    Impressions nadalenques de Marc Timón és una suite de cançons de Nadal per a cor mixt, cobla, orgue i percussió que recull algunes de les cançons populars nadalenques més conegudes del nostre país i de més enllà de les nostres fronteres: El desembre congelat, El dimoni escuat, Les dotze van tocant, Blanc Nadal, El rabadà i El noi de la mare. No cal dir que ha estat l’obra més ovacionada de la nit per part d’una audiència que omplia el Palau fins a la bandera.

Enllaç de la retransmissió pel Canal 33:

http://www.tv3.cat/videos/3876790/Concert-de-Sant-Esteve-2011

    La sardana, grans èxits és una producció de Discmedi i es va enregistrar els dies set i vuit de juny de 2011 al Teatre del Centre Parroquial de Santa Perpètua de Mogoda i l’11 d’octubre a la Sala Ibèria de Sant Feliu de Llobregat, sota la direcció musical del nostre director titular, Tomàs Grau, amb Pep Torres com a enginyer de so i amb la producció de Josep Antoni Sánchez.

    El disseny del disc va anar a càrrec d’Ártico i la fotografia a càrrec de Juan Miguel Morales, amb fotografies que es van fer al Convent de la Mercè de Castelló d’Empúries.

    Per la presentació i difusió del disc s’han fet diversos actes. El primer de tots va ser un concert a l’FNAC de l’Illa diagonal on, sorprenentment, no vam disposar d’un espai adequat per a un concert sinó que vam actuar directament al vestíbul. Això va ser una espasa de doble tall: d’una banda sí que és veritat que estàvem una mica incòmodes, ja que hi havia molt moviment, no disposàvem d’un espai vital suficient ni hi va haver cap mena de presentació ni cartell anunciant quina mena d’acte s’estava duent a terme ni qui érem nosaltres, exceptuant unes paraules que la nostra mànager, Rut Martínez, va dirigir a l’audiència abans de finalitzar el concert; però, d’altra banda, la nostra música va arribar a orelles que segurament mai abans s’haurien plantejat parar-se a escoltar música per a cobla, però com que es van trobar amb la Sant Jordi – Ciutat de Barcelona al bell mig de l’entrada de l’FNAC, doncs van aprofitar per aturar-se a escoltar i, potser, a deixar-se sorprendre pel so de la nostra música.

    El segon acte oficial va ser un concert en exclusiva pels socis del Club TR3SC a l’auditori de l’Escola Municipal de Música de Sant Cugat del Vallès. Aquest concert va tenir lloc el passat quatre de desembre a les 12 del matí i cal destacar que va ser el primer concert exclusiu per als socis del Club TR3SC que es feia fora de la ciutat de Barcelona. Davant d’una audiència que omplia la sala de gom a gom vam interpretar unes quantes de les sardanes enregistrades al disc: Per tu Ploro, La Santa Espina, Baixant de la font del gat, La pubilla empordanesa, Juny, Llevantina, Somni, El cavaller enamorat, Girona m’enamora i l’Hereu i la pubilla. Amb la presentació dels títols més coneguts, una remor s’escampava per la sala i, en plena interpretació, als músics se’ns feia un nus a la gola quan, en observar el públic, distingíem algunes persones que no podien reprimir les llàgrimes per l’emoció causada en escoltar algunes d’aquestes sardanes que els retornaven tants i tants records d’una època passada. L’èxit va ser absolut. Cada sardana va ser aplaudida fervorosament per part de l’emocionada audiència i, en acabar el concert, es van exhaurir tots els exemplars del disc que presentàvem que teníem a disposició.

    Finalment, el passat 22 de desembre vam actuar en directe al programa Els matins de TV3, on vam poder interpretar la sardana Juny de Juli Garreta i on el nostre representant, Oriol Gibert, va ser entrevistat per Helena Garcia Melero i va poder explicar, a grans trets, la voluntat de la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona de tenir cura tant del nostre repertori més clàssic com d’obrir els horitzons de la música per a cobla. En finalitzar el programa vam poder tornar a interpretar una mica més de música: L’hereu i la pubilla d’Eduard Toldrà.

Enllaços relacionats amb el llançament del disc:

http://www.sardalleida.org/index.asp?vm=1&cd=333

Enllaç a la galeria fotogràfica del concert pel club TR3SC

http://www.tresc.cat/galeria/139/foto/2755/

Enllaç del programa Els matins de TV3

http://www.tv3.cat/videos/3871310/Els-grans-exits-de-la-sardana-la-Feliu-i-lanima-dels-peixos

    En un programa a l’entorn de la nissaga dels Serra i del Memorial al Quimet, ambdues cobles vam participar en solitari i de manera alternada, a més d’actuar conjuntament, sempre sota la direcció de Tomàs Grau, director titular de la Sant Jordi, exceptuant les obres d’estrena, dirigides pels mateixos compositors.

    Va iniciar el concert la Mediterrània, amb La font de les rondalles del pare del Joaquim: Josep Serra. Seguidament van interpretar Ofrena, ara sí, de Joaquim Serra i, per tancar la seva interpretació en solitari a la primera part, Sant Jeroni de la Murtra de Joan Pich Santasusana.

    La Cobla Sant Jordi – ciutat de Barcelona vam iniciar la nostra actuació amb una breu peça que Rafael Ferrer va compondre in extremis per ser interpretada al pas del fèretre de Joaquim Serra per la Rambla de Barcelona: Adéu Quim (In memoriam). La música de l’homenatjat va respondre amb la contundència de la seva llum amb la sardana Empordanesa. Vam concloure la primera part amb l’estrena de Tim Garland Fandfare and Fantasy for Catalonia, que ell mateix va dirigir. L’obra, amb un llenguatge proper al del jazz i amb un caràcter marcadament rítmic va ser molt ben acollida per part del públic que omplia, pràcticament, la sala Oriol Martorell de l’Auditori.

    Després d’un breu espai pels parlaments i reconeixements de les entitats, autors i persones implicades amb el Memorial, es va fer el descans.

    La segona part s’iniciava amb la segona estrena de la tarda: Suite Mediterrània de Francesc Rius, dirigida pel mateix compositor i interpretada per la cobla Mediterrània.

    A continuació, la Sant Jordi vam celebrar un aniversari molt especial: el desè aniversari de les Variants de Color de Joan Albert Amargós, que retornava a la programació del Memorial. En vam fer una interpretació elèctrica, amb un tempo arriscat que va fregar el llindar de la nostra capacitat interpretativa. Som humans, no ens n’amaguem i, de vegades, l’entusiasme i l’emoció del moment ens desborden i la qualitat de l’execució se’n veu afectada. Dit això, si deixem de banda els accidents d’encaix que van sorgir, ningú ens podrà negar que hi vam posar tota la intenció per fer sonar aquesta obra amb tota l’energia que el seu autor hi va dipositar quan la va escriure.

    Amb les Variants finalitzaven les actuacions per separat i arrancava la recta final amb ambdues cobles fusionant-se per formar un sol conjunt instrumental. Amb aquesta disposició semblant a les peces d’escacs en un taulell no gens bèl·lic com és l’escenari de l’Auditori, vam unir esforços per interpretar La Moixaranga d’Algemesí, reinstrumentada a dues cobles pel seu mateix autor, òbviament: Joaquim Serra, de nou. Per finalitzar el concert vam interpretar una obra de Josep Maria Bernat escrita, també, per a dues cobles: L’esquirol.

    Els habituals del memorial ja saben que, com a bis, se sol interpretar una altra sardana de Joaquim Serra escrita per a dues cobles: Primaveral. Va ser així en aquesta ocasió i, esperem, que per molts Memorials més. Si Stravinsky hagués tingut l’oportunitat i la sort d’haver conegut la música de Joaquim Serra i Corominas, no tingueu cap dubte que també hauria exclamat: “Més Serra!”

Enllaços relacionats:

http://www.tv3.cat/videos/3828291/El-jazzman-Tim-Garland-compon-una-obra-per-a-cobla

    Vam comptar amb la presència de Marcel Sabater com a director convidat, en un programa dedicat, com no podia ser d’una altra manera donada la temàtica del cicle, a la música contemporània per a cobla.

    El programa començava, doncs, amb el Madrigal en forma de sardana de Xavier Montsalvatge, del qual es commemorarà el centenari del seu naixement el proper 2012. Vam continuar amb la Sardana Núm. 1 de Robert Gerhard. Ambdós autors van coincidir en el fet de no voler donar un títol representatiu a les seves respectives obres, a la manera dels autors clàssics, de manera que el títol es basa en el tipus de composició a la qual pertany l’obra, tot i que l’obra de Gerhard inclou petits motius de la tradició popular, com ara Mossèn Joan de Vic.

    El concert continuava amb L’ombra ufanosa del drac argentat de Concepció Ramió, dedicada i composada expressament per commemorar el 25è aniversari de la Cobla Sant Jordi, que va tenir lloc l’any 2008. Seguia una sardana de Xavier Pagès: Dotze lustres, allunyada també de la vessant més tradicional de la sardana entesa com a dansa, amb una manifesta voluntat d’apropar la nostra música a l’estètica i als valors de la música contemporània.

    Més arrelada en els clàssics de la música per a cobla es troba la sardana 25 de Víctor Cordero, autor contemporani que reconeix que, quan es tracta d’escriure per a cobla, li surt la vena més clàssica de la seva capacitat creativa. 25 és, també, una sardana dedicada al 25è aniversari de la Sant Jordi, estrenada al mateix concert que es va celebrar a l’Auditori la tardor de 2008.

    Després d’una breu pausa per reposar el llavi (els músics) i les orelles (el públic), vam atacar la segona part amb una de les obres de major qualitat musical que s’han escrit en la primera dècada del s. XXI. Variants de color de Joan Albert Amargós, s’ha convertit, des que es va estrenar en el Memorial Joaquim Serra de l’any 2002, en un clar referent de la música per a cobla actual, amb un llenguatge tan particular i heterogeni com el d’Amargós que, en boca dels instruments de la cobla, agafa un aire encara, si cap, més personal.

    I, per finalitzar el concert, vam voler donar encara una altra volta de rosca al repertori amb una obra d’un dels compositors actuals més trencadors i que aposta per seguir el seu camí, diguin el que diguin. I el que diuen no és pas poc. Alguns l’han batejat com l’Enfant terrible de la Sardana. El cert és que la seva creativitat sembla no tenir límits. Marc Timón es mostra tan inspirat a l’hora d’escriure per saltar a plaça com a l’hora d’escriure per concert. Ell escriu i, si de cas, la funció de la seva música ja li posen els altres. El cert, però, és que la seva música sempre troba el seu espai i ell juga tant amb la seva capacitat com en els seus gustos eclèctics per manifestar-ho artísticament, pesi a qui pesi i per al goig de molts. Amb la seva sardana lliure That’s the way, dedicada també al 25è aniversari de la cobla amb la qual milita, acabàvem el concert a La Gòtica, entre els aplaudiments d’un públic que va sortir una mica eixordat, degut a les dimensions reduïdes de la sala, però satisfet.
    

    Això va succeir el passat sis de novembre al teatre Kursaal de Manresa, durant la Fira de la Mediterrània. Ambdues formacions, liderades pel Roger, vam presentar un dilatat programa de caire retrospectiu de diverses cançons de la trajectòria del cantautor arranjades per Xavier Guitó, pianista del grup. A tall de novetat i sorpresa, s’hi van afegir algunes versions de cançons dels nostres “cosins”, com el mateix Mas va anomenar. Així, el públic que omplia l’aforament del Kursaal, va poder escoltar la vellutada veu del Roger cantant també en castellà (La bién pagá), italià (Amore che vieni, amore che vai), francès (l’Aigle noir), euskera (Haika mutil) i gallec (Negra sombra), totes elles molt ben encaixades en l’univers sonor de Roger Mas i que el públic va apreciar sense excepció. Una de les més ben rebudes va ser, sens dubte, La bién pagá, potser per l’experiment i/o la novetat de fusionar cobla i copla que va sorprendre tothom i que, pel que sembla, va quallar d’una manera molt especial. Tampoc va faltar alguna estrena absoluta, com la cançó Emboscats o Si el mar tingués baranes.

    Una de les cançons més esperades i, per tant, més celebrades, va ser El dolor de la bellesa, cançó que ja comptava amb la col·laboració de la cobla en l’enregistrament i edició del disc A la casa d’enlloc. Només havia sonat una vegada en directe amb la cobla a l’escenari i va ser en l’esmentat concert del Petit Palau. Al Kursaal també va rebre l’ovació del públic, entregat completament, des d’aquell moment màgic, a la fusió del solsoní amb la Sant Jordi.

    Aquest va ser el començament d’un projecte que anirà més enllà. Se’n farà un enregistrament en directe al Teatre de Solsona a les acaballes d’aquest 2011. El disc s’editarà a principis del 2012 i es presentarà el dissabte 24 de març a la sala gran de l’Auditori de Barcelona en un concert que, esperem, serà el tret de sortida d’una gira que ens portarà a voltar el nostre petit país i, tant de bo, a traspassar-ne les seves fronteres.

Enllaços relacionats:

http://www.regio7.cat/cultures/2011/11/25/roger-mas-cobla-sant-jordi-gravaran-disc-directe/177944.html

http://www.324.cat/noticia/1478054/solsones/Roger-Mas-i-la-Cobla-Sant-Jordi-gravaran-un-disc-en-directe-en-dos-concerts-a-Solsona

http://www.elsetmanari.cat/noticies/detail.php?id=7312

http://www.vilaweb.cat/acn/cultura/3954132/20111124/roger-mas-cobla-sant-jordi-gravaran-disc-directe-dos-concerts-solsona.html

http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1013548

http://www.enderrock.cat/noticia/6042/roger/mas/gravara/disc/amb/cobla

http://www.ajsolsona.cat/ca/noticies/roger-mas-i-la-cobla-sant-jordi-compartiran-amb-el-public-solsoni-la-gravacio-del-nou-disc-en-directe

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2248/roger/mas/cobla/sant/jordi/oferiran/doble/concert/solsona

    Ja se sap, els concerts a l’aire lliure tenen un risc. Un gran risc, si el recinte no està tancat al trànsit ni als passavolants. Aquest va ser el cas: les cadires disposades a la plaça no van ser suficients (la qual cosa vam celebrar), però la plaça dóna a dos carrers: un d’obert el trànsit el qual, per fortuna, no va ser gaire abundant ja que el carrer en qüestió és estret i en cap cas gaire concorregut i l’altre, el que donava directament a la part posterior de l’escenari, peatonal. La manca de civisme és palesa per molts veïns de Barcelona i, en el cas d’afectar a un acte públic en un espai públic, es va fer evident per la quantitat de gent que va creuar per l’indret en el moment del concert i no es va dignar a abaixar el to de veu.

    Malgrat tot, aquest dia sempre és molt especial per a la Sant Jordi. Es crea una màgia. Sabem que el nostre públic hi assisteix de bon grat i que espera el màxim de la cobla. El programa es va configurar amb nou sardanes d’autors clàssics i contemporanis. Els clàssics: Enric Casals (Heroica), Joaquim Serra (Sota els pins del pujolet), Eduard Toldrà (L’hereu i la pubilla) i un clàssic contemporani: Manuel Oltra (Equívoca). Els contemporanis: Marc Timón (El somni de la princesa Nerídia), Francesc Cassú (La sardana d’en Tocasons), Joan Druguet (Present d’aniversari) i Jesús Ventura (Violetes). Per finalitzar el concert, vam interpretar marinada d’Antoni Pérez-Moya.

    El temps amenaçava amb pluja, però vam ser just a temps d’interpretar el bis obligat de cada any per aquesta diada: Princesa de Barcelona de Jaume Torrents. Vam recollir amb presses: al cap de cinc ,minuts un gran xàfec amarava la ciutat comtal. Desitgem i esperem recuperar la nostra estimada basílica de cara el proper any. La música de casa nostra s’ho mereix.

    La Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona vam inaugurar la temporada 2011 – 2012 amb una col·laboració amb el Lluís Vidal trio i la Carme Canela, interpretant “els nostres estàndards”, terminologia jazzística per definir el nostre repertori de cançons populars. El Lluís Vidal ja va fer un enregistrament dels nostres estàndards dotant-los d’una sonoritat pròpia del jazz justament amb el seu trio i la Carme Canela. El mateix Vidal es va fer càrrec dels pertinents arranjaments per a cobla que es van poder sentir en el concert del passat set d’octubre a la sala Oriol Martorell.

    El concert va iniciar-se amb una primera part on la cobla vam interpretar quatre sardanes de concert composades a partir de cançons populars catalanes. Vam començar amb El testament d’Amèlia de Joan Lamote de Grignon, sardana que s’inicia amb una introit de flabiol escrita a partir del tema de la cançó. Vam seguir amb La cançó del lladre de Joan Lluís Moraleda.

    Van completar la nostra intervenció en solitari la sardana Des del primer dia de Marc Timón, composada a partir de la cançó d’El tramvia de Mataró i La filadora, petita joia de Manuel Oltra, composada a partir de la mateixa melodia popular que la del tramvia, tot i que en les cançons originals la lletra no sigui la mateixa.

    El testament de n’Amèlia va tornar a sonar, aquesta vegada, però en la versió que el Lluís Vidal va escriure per al seu trio i per a tenora solista, interpretada magistralment per Enric Ortí en un moment màgic de la nit.

    Carme Canela va entrar a l’escenari, afegint-se a les dues formacions fusionades per interpretar la cançó d’El mariner i La filla del marxant.

    Després d’aquestes dues cançons, la cobla ens vam retirar de l’escenari per donar pas a un canvi de color. Carme Canela va interpretar amb el trio de Lluís Vidal, amb Marko Lohikari al contrabaix i David Xirgu a la bateria, Olles, olles, Els fadrins de Sant Boi i, amb l’acompanyament de les tecles i prou, la cançó de bressol No, ni, no.

    La Sant Jordi vam tornar a l’escenari per encarar l’últim tram del concert. Abans, però, la Carme Canela va voler presentar tots i cadascun dels músics que compartíem escenari amb ella, la qual cosa sempre s’agraeix i més quan prové d’iniciativa pròpia d’una artista com ella.

    Amb tots els músics dalt l’escenari vam interpretar, doncs, Els tres tambors, amb un Xirgu a la bateria que per ell sol ja far valer el preu de l’entrada, oferint un autèntic recital a cada concert.

    El pastoret va ser la peça escollida per cloure la vetllada, amb un breu bis de l’última part de la mateixa peça per acomiadar-nos d’un generós públic que va deixar poques butaques sense ocupar.

    Entre el centenar d’artistes que van participar al MMVV, la Cobla Sant Jordi hi vam actuar amb el Pascal Comelade, presentant el disc que ofereix una retrospectiva dels últims vint anys del músic de la Catalunya Nord.

    La nostra actuació es va fixar pel divendres dia 16 de setembre a les 22.45 de la nit a la sala del Teatre de l’Atlàntida, entremig de les actuacions dels britànics Gabby young & other animals i dels austríacs Lonely drifter Karen.

    El fet de compartir escenari amb altres artistes fa que es marquin uns horaris de forma molt estricta per tal de garantir un temps mínim i equilibrat de prova acústica per a cadascun dels grups musicals participants. Això de vegades pot comportar estira i arronses entre els encarregats de la sala, els tècnics i els mateixos artistes. Per sort, per part nostra, la Rut (la nostra mànager) i l’Oriol (el nostre representant), van fer una tasca immillorable d’engranatge entre ambdues parts per tal de minimitzar aquests entrebancs i perquè tot anés, a ulls de la cobla, com una seda.

    Així doncs, a les quatre de la tarda vam fer cap al teatre Atlàntida per situar-nos a l’escenari i dur a terme la prova acústica, que es va allargar fins a les sis. Vam ser molt ben atesos per tot el personal de la sala, que va fer gala de la seva professionalitat per desplegar tots els recursos d’aquest magnífic edifici que compta amb tan sols dos anys d’història i disposa d’unes instal·lacions impressionants en tots els sentits.

    Acabada la prova de so, vam abandonar l’escenari en un obrir i tancar d’ulls. Teníem tota la tarda per passejar pel meravellós casc antic de la capital osonenca però, com que entre músics i acompanyants formàvem un grup força nombrós, ens va portar força temps arribar fins a la Plaça Major i fer unes cervesetes a la terrassa instal·lada rere l’estatueta d’el Merma, el més alt representant de la famosa “Família Capdellúpia”

    De seguida se’ns van fer les vuit i ens vam dirigir al Merlot, conegut arreu pels seus embotits, la carn a la brasa i la coca amb xocolata de postres. És aleshores, a les postres quan, la Pepita, la mestressa, s’encarrega de convertir unes rajoles de xocolata en xocolata desfeta, aixafant-la a cops de puny entre la coca. Tots els presents vam observar, filmar, retratar, aplaudir i, posteriorment, degustar les saboroses i peculiars postres del Merlot.

    A les deu ens vam dirigir, de nou, cap a l’Atlàntida. A les 22.45 ens vam situar a l’escenari amb escrupolosa puntualitat. Els nostres ulls es van habituar, novament, als focus de colors i al fum d’escenari, efectes als que, com a cobla, no estem acostumats. Entre els aplaudiments de l’abundant públic que va escollir el nostre espectacle entre els diversos que hi havia a la mateixa hora (mitja hora més tard Els Pets actuaven a la Plaça Major), les notes del piano van donar inici al concert.

    Vam interpretar el mateix set de peces que vam tocar a l’Auditori, amb l’exclusió dels temes que tocava el grup del Pascal sense la cobla, per problemes de temps. Tot i que les peces es desgranaven una a una amb celeritat, pràcticament sense interrupció, el públic ens regalava els seus aplaudiments amb puntualitat cada vegada que intuïa el canvi d’una peça a l’altra. Cap murmuri va arribar a les nostres orelles quan en Xavi va “xiular” la introit amb el flabiol per donar pas a la Sardana dels desemparats, interpretada per la cobla sola, sense la intervenció del Pascal ni cap dels seus músics. Després d’aquesta peça arribàvem al final del concert amb la Patafisiskal polska.

    Vam correspondre a la petició de bis per part dels assistents sense demora, ja que el temps no permetia gaires escarafalls per part nostra. Així doncs, ens vam situar novament a l’escenari per interpretar l’última peça: The skatalan logicofobism.

    Vam abandonar l’escenari sense demorar-nos, amb el reconeixement del públic a les orelles i elogiant interiorment el màxim responsable de l’èxit d’aquest maridatge tan especial: Bernat Castillejo, l’autor dels arranjaments per a cobla. a tu Bernat: BRAVO!!!

Foto: Juan Miguel Morales

    El concert del dia 13 s’emmarcava dins del XVIII Concert de Sardanes i Música de Cobla, en el mateix festival, que comptava també amb la participació de la Cobla Ciutat de Girona, dirigida per Marcel Sabaté.

    La Sant Jordi, dirigits per Tomàs Grau, ens fèiem càrrec de la primera part del concert amb una estrena singular. Presentàvem “Cants d’amor i de mort”, suite de poemes d’Ausiàs March per a veu, dos violins, violoncel i cobla, original de Joan Díaz.

    La convidada estel·lar per a l’ocasió va ser la cantant Núria Piferrer, més coneguda pel seu nom artístic: Névoa. Maria Roca i Víctor Calsamiglia als violins i Manuel Martínez del Fresno al violoncel formaven el quartet de corda (amb Joan Druguet al contrabaix), situat a la dreta de la cobla a l’escenari.

    Si bé d’entrada el concert s’havia de dur a terme a l’Espai Port, l’escassa venda d’entrades anticipades va demanar prudència i acollir-nos a l’auditori de Sant Feliu. No sabem ben bé què va passar, però la promoció del Festival no va incloure el concert de Sardanes i Música de Cobla als programes impresos ni tampoc a les falques de la televisió local.

    El dissabte 13, doncs, a les deu de la nit vam aparèixer a l’escenari de l’auditori. Névoa va sortir radiant a l’escenari, amb un vestit vermell potenciat pel rerefons de camises fosques, americanes negres i corbates color de vi. Vam interpretar la suite no com una unitat, sinó com un conjunt de set cançons entre les quals hi tenien cabuda els aplaudiments del públic, que prou es va esforçar a omplir el buit de les butaques sense ocupar amb el so de les seves mans.

    La Ciutat de Girona, dirigida per Marcel Sabaté, es va fer càrrec de la segona part amb un repertori de temàtica medieval: les sardanes Cavalleresca de Joaquim Serra i Castell de Farners de Josep Coll, la Dansa medieval de Vic de Jordi Lara i una altra sardana per acabar: La Porta Ferrada d’Antoni Ros Marbà.

    Vam finalitzar el concert amb una sardana a dues cobles: La darrera florida de Lluís Lloansí. Els aplaudiments del públic ens van fer interpretar EL bis: Juny, de Garreta.

*     *     *

    Abans d’interpretar Juny a dues cobles, el Marcel Sabaté, director de la Ciutat de Girona, es va dirigir al públic assistent i amb una clara al·lusió a les paraules d’Stravinsky va dir: “Demà tindran més Garreta”.

    Efectivament, el diumenge 14 d’agost a les set de la tarda, la Sant Jordi, dirigits per Tomàs Grau, participàvem en el 49è Festival de la Porta Ferrada seguint el fil iniciat l’any passat, presentant l’edició de les primeres sardanes de Juli Garreta. Aquesta edició, a càrrec de Bernat Castillejo i Anna Costal per l’editorial Tritó, consta de tres volums amb les 37 primeres sardanes del compositor ganxó.

    La primera part del concert constava, doncs, de cinc d’aquestes fins ara inèdites sardanes: La llumanera, L’aubada, Boirines, La filla del marxant i La rondalla. Vam comptar amb la participació de Jordi Giménez interpretant el paper de segon trombó. El públic de Sant Feliu les va acollir amb el mateix entusiasme que demostren sempre que tenen l’ocasió d’escoltar música del compositor il·lustre de la població.

    La segona part del concert constava de música per a cobla d’autors contemporanis: les sardanes Equívoca de Manuel Oltra, El somni de la princesa Nerídia de Marc Timón, Terra de Cavallers d’enric Ortí i la Suite Segarrenca de Joan Lluís Moraleda.

    Exhaurit el programa es va produir una situació còmica. El públic va aplaudir, demanant un bis. Com que la nostra intenció era interpretar una altra sardana de Garreta, el Jordi Giménez va tornar a entrar a l’escenari. Mentre això es produïa, el públic va deixar d’aplaudir, entenent que ens disposàvem a interpretar el bis. Alguns músics de la fila del davant no es van adonar que el Jordi s’estava preparant i veient que el públic deixava d’aplaudir, van començar a sortir de l’escenari. Evidentment, el públic va replicar de seguida, amb més aplaudiments.

    Encara amb el somriure als llavis per la situació, el Tomàs va donar l’entrada de la primera propina: Juny. Com era d’esperar, en finalitzar la sardana, el públic es va posar dempeus, aplaudint encara amb més efervescència. Vam oferir-los, doncs, una segona propina: Llicorella. Una altra de les grans d’un dels grans: JULI GARRETA.